dilluns, 21 de gener de 2008

Arts i manyes


Paquita Esteban


Noche de San Juan
Los perros aúllan al rojo y al ruido:
chispas de oro, carnaval de humo.
Aire y humo bailando:
chispas de oro y rojo
sangre que arde.
Nuestro hijo devorado por el tigre que ruge.
Sopla el aire mareas de aire y luna
hacia el faro
hacia el sur:
tierras del delta: dios de los cristianos.
Es junio y los signos del calor invaden la arena
se queman las ricas telas de los sueños
los perfiles goyescos de los rostros.
La noche camina...
las sombras preparan su ofrenda: diosa desnuda del mar.
Fiesta de rojo y violeta, de petróleo y de sal.
Las horas apagan la hoguera como sus besos
los silencios rincones del agua.
Toca el tambor, golpea la luz, arde la sangre
y el relieve cubierto de antina y de rocío
se llena de indefinidos pétalos de rosa
flotando
roncando
el mar fiero y la voraz laguna se abrazan en un sueño de
verano.
El sol levanta el telón.
¿Dónde está el paisaje negro de noche sin luna?.

Arreu la Torre

Enguany dos torrencs han rebut un reconeixement públic per la dedicació que han mostrat al llarg dels anys en diferents aspectes culturals relacionats amb la vila de Torredembarra i la cultura popular en general. El primer d’ells va tenir lloc el passat 22 d’abril coincidint amb els actes de la 14a edició del “Dia del Graller”, unes jornades sobre el món de la gralla que organitza anualment la Coordinadora de Grallers de Vilafranca del Penedès. L’homenatjat va ser el torrenc Anton Gras Ciuró (a) Sagal per la seva dedicació a la música, als castells i la seva important tasca com a mestre de timbalers. L’acte va tenir lloc al migdia a la plaça Jaume I. Després de rebre diferents obsequis per part de la Coordinadora, l’Ajuntament de Vilafranca i els Grallers de la Torre, unes emotives paraules d’agraïment van donar pas a la particular interpretació torrenca del Toc del Castell per part del mateix Anton i
els Grallers de la Torre. Un dinar col·lectiu al casino de Vilafranca va cloure l’acte.

Per altra banda coincidint amb els actes de la Festa del Quadre de Santa Rosalia d’enguany els Grallers de la Torre i el Patronat Municipal de Cultura van retre un homenatge al també torrenc Jaume Busquets Ventura, en reconeixement a la seva tasca
divulgativa al voltant del cant coral i la música en general, als castells i, en defi nitiva, a la implicació constant que ha tingut al llarg dels anys envers la cultura del nostre poble.

De tot sèpia

Imatge quotidiana per a la peixateria i el carreró. Anys 30



FOTO CEDIDA PER ALBERT VILASECA

Ball de diables

El Ball de Diables de Torredembarra és una entitat amb una gran vida pròpia. Té la seva seu al Patronat Antoni Roig, a la construcció annexa que abans era la casa del bidell. Allà hi guardem el nostre material divers i hi celebrem les nostres reunions



El gruix d’actuacions es dóna en el període estival (entre Sant Joan i Santa Tecla, per entendre’ns) i és per això que en aquesta època al nostre local és fàcil trobar algun diable preparant pirotècnia o als membres de la junta planifi cant sortides. A
l’agost l’activitat va in crescendo, doncs és l’hora de preparar els versots i d’assajar el Ball Parlat i la Carretillada del quatre de setembre.
El fet de tenir també un Ball de Diables Infantil fa que ja, a partir de l’abril i fi ns al setembre, el local aculli amb periodicitat entre quinzenal i setmanal els seus assajos.

No tot s’acaba amb l’arribada de la tardor. També hi ha alguna actuació en altres èpoques (festes majors de tardor o d’hivern) i es fan altres activitats que van més enllà del que és una actuació de foc, com poden ser la participació en algun acte cultural on se’ns requereixi (Jornades o Fires de cultura popular o suport a altres activitats que es fan a la nostra vila, com a l’arribada del Correllengua). El fet de pertànyer (en som fundadors) a la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris també fa que tinguem compromisos més generals. També és variable la data de la Mostra de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments en la que participem cada any, i hem de confessar que cada any cau alguna actuació fora del Principat.

Ser diable no és només tirar foc o tocar el timbal. Pel bon
funcionament del ball hi ha tota una feina al darrera
que no es veu ni se sent. Si estàs interessat en ser del Ball de
Diables posa’t en contacte amb nosaltres. Al Ball tothom hi és
benvingut. No té importància l’edat, la talla, què llegeixes, amb
qui surts, què menges per sopar.


Núria Batet Miracle
Foto: Jordi Suñé Morales

L'auca de l'estudiant


Quan al matí arribem a l'aula imaginem llits a taula
Sara



Si a la lluna tu estàs, ja t'ho trobaràs
Dànae i Míriam



La joventut d'avui dia vol fer festa cada dia
Marc, Roger i Javier



Els joves pensem, opinem i també ens manifestem
Mireia i Alba



Quan ens despertem al matí només pensem en tornar a dormir
Patrik i Pol



Per a ser un bon estudiant has de ser constant
Arantxa

A cop d'ull

Una de les experiències més colpidores que vaig viure quan tenia 22 anys, va ser intentar apagar un incendi a la Serralada dels Ports prop d’Horta de Sant Joan.

Eren les 14’15 h d’un migdia d’agost. L’espetec de les branques dels pins ens van despertar de la migdiada.

Mig poble i els bombers vam començar a grimpar per les pistes per veure com, impotents, les flames i el vent se’n reien del bosc. Un miracle va fer que uns núvols carregats de pluja descarreguessin l’aigua necessària per aturar el drama.

El foc devora amb ànsia quan troba el plat de les sequeres a taula.

Dies després, la contemplació del paisatge ennegrit restà per sempre a les retines.

Aquests dies, el govern de la Generalitat, ens passa un espot publicitari, que més o menys resa…”estacions… zero, flora… zero, fauna… zero, bolets… zero,….etc..”va dient tot allò que perdem quan el foc arrasa allò que troba.

El FOC controlat pot esdevenir festa; sense controlar, tragèdia. La tragèdia de la mort de persones i de la pèrdua d’un paisatge o altre.

Hi ha un altre foc que anorrea el paisatge. Més lent, crema amb combustió intangible. És el foc del ciment. Estic parlant de l’urbanisme que a molts indrets de la geografia nacional ha imperat aquestes últimes dècades de règim democràtic. L’urbanisme s’ha fet seu el terreny rústic i manlleva la història geogràfica de viles i pobles a cop de plans parcials i generals. Moltes
vegades a contracor dels mateixos vilatans que impotents clamem a la reflexió.

Veure desaparèixer, a prop nostre, paratges com el Canyadell, El Roquer...ara Muntanyans és com si contempléssim impassibles un incendi planificat pels poders especulatius.

Si l’espot publicitari l’apliquéssim a aquest urbanisme desintegrador i anihilador s’hi avindria com el fil a l’agulla.
No estic parlant d’aturar tota mena de creixement, parlo d’integrar l’urbanisme al paisatge. Només cal passejar-se per indrets on això es duu a la pràctica per adonar-nos que la direcció del creixement a la Costa Daurada no és el que pot dur-nos més riquesa material i espiritual... més aviat que tard ens passarà factura. Aquesta construcció ferotge practicada per especuladors incombustibles arrasa el paisatge sense mirament de cap mena. Veure els exemples del Penedès, Lanzarote o la Provença a França

Aquest incendi serà difícil d’aturar. Amb el clam ciutadà no n’hi haurà prou.

Hi posaran seny les administracions locals i autonòmiques?

L’únic miracle el pot dur el propi mercat, que ja està fent inviable promocions que ocupen terrenys rústics planificats com a urbanitzables.

L’especulació ferotge pot estar cavant la seva pròpia tomba. Ho saben els propis promotors. Encara que la vanitat els faci seguir construint, a la darrera manifestació contra la construcció a Muntanyans II, els joves cridaven “Menys ciment, més coneixement”. En Joseph Beuys hi estaria d’acord.

L’art també es pot cremar a la foguera de les vanitats. Quan la creació artística no té un compromís ferm amb la societat que li ha tocat viure.

Vull acabar aquest escrit recordant una de les figures cabdals de l’art contemporani. Parlo d’en Joseph Beuys (1921-1986).

No puc resumir ara les contribucions d’aquesta persona (queda per un altre article si s’escau). Només ressaltar l’acció que va fer a la Documenta de Kassel plantant set mil roures com a acció artística. Per Beuys tot arbre és una escultura viva. Ho va fer un any en què encara no es parlava de canvi climàtic. Contracorrent d’aquesta nova cultura del desenvolupament insostenible, va divulgar un nou concepte d’art.

Jordi Morera
Membre de GROP
Associació per a la difusió de l'Art Contemporani

Els diables de la Torre

Parlar de diables a Torredembarra és fer-ho de foc, de sàtira, de tradició, de festa,
de reivindicació i moltes coses més. Però anem a pams. Ser diable a Torredembarra és una tradició centenària que, si bé no es va interrompre durant anys, ha arribat fins el segle XXI.

El document més antic que fa esment de l’existència d’un Ball de Diables a la vila de Torredembarra data de 1791. Es tracta d’una acta notarial en què es dóna fe de la visita del Comte de Santa Coloma, senyor de la vila, per assistir a la inauguració de l´ antic Ajuntament. A l’acta s’explica que davant del Comte els diables van representar el ball parlat (Bayle de los Ángeles) i que també va actuar la resta del Seguici Popular (malauradament l’al·lusió “otros bayles” no permet saberne la composició).

Posteriorment, entre 1849 i 1892, hi ha diverses actuacions del Ball de Diables a les festes majors i als Corpus que van ser recollides per la premsa de l’època: La Opinión, Diario de Tarragona i Diario de Barcelona. El Ball de Diables era un element important de la festa (mereixent la consideració de “tan célebre” als diaris) com mostra el fet que, l’any 1853, els diables van ser l’únic ball que va actuar a la festa major, ja que possiblement l’auge dels castells havia fet desaparèixer momentàniament la resta de balls. Des de l’any 1892, però, ja no es tenen més referències del ball, que es va perdre paral·lelament a la davallada econòmica i
demogràfica de la vila de Torredembarra.

Van haver de passar més de cent anys per tornar a veure foc als carrers de la Torre, fins que el 1987, un grup de joves el va voler recuperar. La transició ja quedava
enrere i era l’època del ressorgiment de la cultura popular catalana. El Camp de Tarragona i el Penedès recuperaven el seu model de festa major i els Balls de Diables n’eren un element essencial. Emmarcantse en els diables d’aquesta zona, un grup de joves, per mitjà del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, van recuperar el Ball de Diables de Torredembarra, que, tot i fundar-se el 1987, va fer la seva primera sortida que se’n diu “oficial”, per Sant Joan de l’any següent a Baix a Mar, una actuació que s’ha mantingut fins avui dia. Des de llavors, el ball anà creixent, fins arribar a l’estructura que ara coneixem: una associació de 35 membres actius (60 en total) i l’existència d’un ball de diables infantil, format per infants de cinc a dotze anys.



Gràcies a l’esperit tradicional, el ball va ser membre fundador de la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris amb Parlament de Catalunya, que pretén divulgar el fet tradicional del món del foc.

El Ball de Diables de Torredembarra té dos grans trets distintius: el foc i el Ball Parlat. En termes pirotècnis, el ball és un dels capdavanters de Catalunya, forma
part habitualment dels millors correfocs (com ara el de Tarragona i Vilanova) i realitza una carretillada anual, que es tracta d’un cercle tancat de foc durant una
quinzena de minuts. El fet d’utilitzar la millor pirotècnia i de tenir molt en compte el color, el so i el temps dels petards, fan que les actuacions siguin espectaculars.
El Ball Parlat és una representació teatral on el bé (representat pels arcàngels Sant Miquel i Sant Gabriel) acaba derrotant el mal (representat pels borrons, l’Alferes,
el Capità, el Llucifer, la Diablessa i els tabals). El més esperat, però, són els versots satírics que es realitzen cada 4 de setembre amb motiu de la Festa Major de Santa Rosalia. En aquests texts, es fa una repassada en clau irònica del què ha passat al poble i al país.

Aquest 2007 l’entitat està d’aniversari, ja que ha complert vint anys. Per tal de elebrar-ho, el ball va organitzar la XI Mostra de Diables Centenaris a Torredembarra, va fer una exposició pels carrers de la vila (“20 de foc”), va escollir i interpretar els deu versots més representatius dels vint anys (“Els 10 dels 20”) i va estrenar vestits nous pels àngels. Va ser una bona manera d’unir una mica més Torredembarra
amb aquesta entitat, sovint criticada per la seva irreverència, sovint aplaudida pel seu atreviment.

Guillem Bargalló i Palau
Foto: Jordi Suñé Morales

El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla
com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter
veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.



Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més
gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim
una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”.

Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.

Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat.

Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.

Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna
en memòria d’aquesta tragèdia.

A l’arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema
mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.

Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.


Fèlix Brun
http://nadanteltamesi.blogspot.com
Foto: Liane Volkmann

Joan Ciuró Gatell pintor

Ciuró Gatell neix a Torredembarra l’any 1940, estudia i es gradua a l’Escola d’Art de Tarragona del 1955 al 1959. Durant aquest període guanya el premi de pintura juvenil, regional i nacional de l’any 1958. El 1965 elabora un mural per a l’Escola de Música del Terç de Llevant. El 2007 realitza el cartell de la conferència feta a la Universitat de Paris-Sorbona, sobre Miquel Martí i Pol.
Ha participat en diferents certàmens nacionals entre els quals destaquen:
1955, 1966, 1967 Premi Inglada Guillot, 1966 Medalla Tapiró, 1966 Saló de Maig de Barcelona, 1967 Seleccionat per participar al Saló Internacional del Museu d’Art Modern de Barcelona, 1996 Premi de Paisatge del XXIV Saló Internacional del Parc
Maurice Rocheteau de Revin (França).
Ha realitzat diverses exposicions col·lectives entre les quals destaquen:
Sala Guifré Escoda de Barcelona, Sala d’Art Morató de Vilafranca del Penedés, Sala Vayreda d’Olot, Sala Conxa López de Torredembarra, Sala Carmen de Torredembarra, Sala d’Art Mar de Barcelona, Sala Salduba de Zaragoza.
Ha portat a terme les exposicions individuals a:
Caixa de Pensions de Torredembarra, Sala Marina de Torredembarra, Sala Museu de Torredembarra, Sindicat d’Iniciatives de Tarragona, Centre de Lectura de Reus, Sala d’Art Arimany de Tarragona, Galeria d’Art Terraferma de Lleida, Galeria Flat’s de Caracas (Veneçuela), Galería Artelarre de Vitoria-Gasteiz, Sala d’Art Mar de Barcelona, Sala Herraiz de Madrid, Palau de la Diputació de Tarragona, Sala Salduba de Zaragoza, Pati Rei Jaume I, Ajuntament de Tarragona, Galeria d’Art Arts Estudi d’Altafulla, Mediatheque de Villars (França).
Algunes de les seves obres han estat adquirides per col·leccionistes d’Alemanya, Holanda, Anglaterra, França, Veneçuela, Japó i EEUU.
Actualment és membre de la comissió d’exposicions de Torredembarra.
Podem trobar les seves obres en les següents publicacions: 10 anys de Galeria Arimany, Revista GAL-ART, Anuari
d’Art Grup Escola, Revista BECTHNK.

Quan decideixes fer-te pintor?
Va ser, quasi, per una frustració de la música. Als 7 anys vaig començar a estudiar
música. M’agradava moltíssim però a casa no em podien comprar un piano. Em van
comprar un violí que aleshores va costar mil pessetes. Encara el tinc. I vaig anar estudiant música fins els setze anys, però als 14 ja vaig començar amb la pintura. Vaig anar a l’Escola d’Art. El meu professor de violí em va dir que havia d’anar a estudiar a Barcelona i és clar, no m’ho podia permetre i ho vaig deixar. Vaig seguir amb la pintura, però encara enyoro la música.

Què veu un pintor en el que l’envolta que no veuen els altres?
Normalment, diuen, que els artistes volem ser diferents. És mentida; som diferents. Sinó no tindríem aquesta sensibilitat. El que ens envolta, una posta de sol, el cantar dels moixons, ho veiem d’una altra manera. Jo no sé com ho veuen o ho senten els altres. És un món que tinc jo. Com deia Nietzsche, qui fa anar les mans és un treballador, qui fa anar les mans i el cap és un artesà, però qui fa anar les mans, el cap i el cor és un artista. És un sentiment que portem dins tots els que pintem.

Hi ha alguna preferència a l’hora de triar els temes que duus als teus suports?
Això ha anat en relació a l’evolució que he anat fent a la vida. Vaig començar d’una manera més acadèmica, durant el temps a l’Escola d’Art.
Però depenent del meu estat anímic he anat canviant. També en algun moment l’obra d’un pintor depèn del mercat i quan depens de galeristes hi ha cops que has de pintar el que et demanen per vendre; és una mica com prostituir-te. No pots fer el que et ve de gust. Jo tinc la sort de no dependre, ara, de les galeries i puc pintar el que sento. Ara m’he tornat més abstracte, havia pintat molt més realista. El que sempre m’ha interessat, però, ha estat el color. Aquest és uns dels aspectes que s’ha valorat més de la meva obra.

Qui són els teus mestres i quines influències vas tenir pel que fa a les arts?
Els meus mestres van ser els de l’Escola d’Art, entre ells en Lluís M. Saumells. Però els meus pintors preferits, catalans, en Nonell i tots els impressionistes, sempre m’han seduït, començant per Toulouse-Lautrec, Cézanne, Renoir. Aquest per mi és un món fantàstic.

El pintor. Neix o es fa?
Crec que ha de néixer amb aptituds, però després s’ha de formar. Per moltes aptituds que tinguis si no treballes no arribes enlloc.

És necessari tenir una tècnica per a pintar o, per contra, tot si val?
És necessita tècnica però també la vas adquirint, treballant.

Com defineixes la teva pintura i què pretens amb ella?
Colorista, sobretot. Pretenc que qui contempla una pintura meva rebi el que li vull transmetre. He passat de la figura al paisatge. No m’interessen massa els temes urbans i ara, tampoc, m’interessa la figura com abans. No puc expressar els sentiments a través del color que m’aporta el paisatge amb els temes urbans ni
amb la figura.

Quina experiència global treus de la teva carrera com artista?
M’ha servit per entendre el món de manera diferent, no envejar res de ningú i saber gaudir de les petites coses.

Quin et sembla, actualment, el panorama en el món de la pintura?
Actualment hi ha més recursos per poder estudiar i preparar-te, per fer qualsevol cosa. Nosaltres als 13 ó 14 anys havíem de treballar per força. Avui en dia hi ha molta gent preparada i això fa que el nivell sigui alt. En realitat hi ha més de tot, però qui ho dirà serà el temps, els anys.

Com actues davant de les exposicions, temàtica de les obres exposades, artistes ... ?
Ara jo només exposo i em bellugo en temes culturals. Quan exposes pel teu compte has d’estar molt convençut de la teva obra, perquè ets tu qui l’has de vendre. Quan treballes per un galerista és ell qui la ven i de vegades els criteris que utilitza
poden no tenir res a veure amb el que tu sents, però és part del mercat. Molts pintors acaben prostituint la seva obra i pinten sempre el mateix, perquè és el que el galerista li demana per vendre. Molta gent compra quadres perquè el galerista els
hi assegura que és una inversió, però no perquè els hi agradi el quadre en si.

Dediques tot el temps que t’agradaria a pintar?
Sí, perquè no puc pintar massa. M’imposo treballar tres o quatre hores cada matí, però més no puc. És com si encenguessis un llumí, dura fins que es crema; després ja no em surt res.

Quina de les teves obres és la que més t’agrada?
En tinc vàries que m’han agradat, però no tinc una preferència per una sola en concret.

Treballes per sèries temàtiques?
Per estil, per una forma de pintar sí, però per temàtiques, no. Tot i que ara hi ha un tema que vull pintar: les quatre estacions, ja tinc la Primavera.

Quines tècniques empres i com comences un quadre?
He tingut èpoques: aquarel·la, dibuixos al carbó, oli, nogalines amb tintes xineses... Ara pinto molt amb espàtula amb capes i gruixos de color. El guaix no l’he tocat gaire i les acríliques no m’acaben d’agradar. A l’hora de començar una pintura
no m’entretinc gaire en l’esbós, vaig fent la composició sobre la marxa, buscant l’equilibri. Abans podia sortir a fora i pintar un quadre, era fantàstic, però la pintura que faig ara no la puc fer així. La puc començar fora, però el treball del color que faig ha de ser d’estudi. Surto a fora i prenc notes i fotografies que després em serveixen per seguir treballant a l’estudi.

Vas pintar l’incendi de Vespella. Quines dificultats hi ha a l’hora de pintar el foc?
Em vaig inspirar en l’incendi de Vespella. Hi ha moltes dificultats a l’hora de pintar el foc. Has d’anar molt en compte amb el color, els vermells, els violetes. Has de tenir molta cura amb les pinzellades per no embrutar. Una pinzellada fora de lloc i embrutes el quadre.

Projectes a curt termini?
Em vindria de gust i m’agradaria exposar fora d’aquí. Però ara, treballant en estudi, no puc, ni vull córrer. Aniré pintant fins que tingui la suficient obra per exposar el que realment em convenci i m’agradi.

Ferran Castells

Diverses lectures

Quin llibre salvaries de les flames ?

En l’últim article vaig relacionar en to intimista el foc amb els llibres com una via dràstica i dramàtica per esporgar, i és que l’esporgada és una tasca molt complexa que, periòdicament, hem d’assumir, també, a les biblioteques. No puc relacionar de cap altra manera el foc i els llibres, no puc ni imaginar un incendi descontrolat en una llibreria o en una biblioteca, no suporto la imatge de pires de llibres fumejant perquè no complauen la ideologia imperant. Fa mal només de pensar-hi.

Segur que recordeu el recent cataclisme de Cisco; doncs bé, a les notícies vaig clissar un infant fugint-ne i duent sota el braç el més preuat: un parell de
llibres atrotinats.

Si a la biblioteca es declarés un incendi, quin llibre salvaries immediatament?

Ara que per fi albirem el dia del trasllat a la nova biblioteca, imaginar una desgràcia tan greu em deixa sense aire, seria un gran trasbals per a tots els vilatans. No vull ni imaginar els malsons d’Alexandria, Los Angeles o la biblioteca de la duquessa Ana Amalia de Weimar. Però, si avui hem de parlar de foc, ens hem d’enfortir i hem d’aprendre a actuar davant d’una catàstrofe d’aquesta magnitud. Els
tècnics que han realitzat el projecte ja han previst un protocol de prevenció i actuació davant el foc. L’aigua per sufocar les flames, malauradament, també malmet els llibres i un detall curiós és que congelant-los podríem recuperar els més valuosos.

Quins són els llibres de la nostra biblioteca que hem de rescatar de les flames?

Segur que cadascú en triaria un de diferent. Davant d’aquesta pregunta punyent jo no en tinc cap dubte: correria cap a les lleixes de la Col·lecció Local i n’abastaria tants com els meus braços, avesats a dur capses pesants, poguessin suportar. I, sense
pensar-m’ho, recolliria els exemplars de la premsa local: les veus de la nostra vila des de la democràcia. I reclamaria ajut per salvar tota aquesta preuada Col·lecció, on hi reunim el més original i el que ens és més propi. Perquè, si bé alguns dels
exemplars hi són a altres biblioteques, la biblioteca de la vila juntament amb l’arxiu ha de preservar la memòria local.

Què rescataria la gent, d’una biblioteca?
Però, per fugir d’aquesta escena roent, deixeu-me que us tradueixi algunes respostes d’un servei en línia de Yahoo!, una comunitat de respostes on els internautes exposen qüestions curioses i altres les responen obertament. A mi em va provocar un sotrac trobar aquesta pregunta sobre l’incendi en una biblioteca, però em fan somriure les respostes:

Salvaria Incendi a la torre o Com sobreviure a un incendi.
Els primers que se’m posin pel camí.
Un llibre que es tituli Com fer l’amor en una biblioteca en flames.
Aquell que dugui a les mans: se suposa que si sóc a la biblioteca és perquè necessito aquell llibre.
Salvaria els llibres que demanessin ajut. Per què? Perquè sóc un bon ciutadà i m’agrada ajudar.
El més vell; si no, Els miserables.
Trauria tants llibres com pogués, en primer lloc, el que estigui llegint. Ara, si es tracta de títols emblemàtics, trauria la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.
Cien años de soledad.
En salvaria molts, però, sobretot, El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. Quan el llegeixes de petit senzillament el gaudeixes, quan el llegeixes a l’adolescència n’aprens força, i quan el llegeixes de gran te n’adones de la quantitat de valors personals que s’hi posen de manifest.
És un llibre per a totes les edats.
La guia telefònica, per trucar als bombers.
Més aviat, salvaria a les bibliotecàries.




Potser algun lector pensarà en un altre, com el de Manuel Rivas titulat Los libros arden mal, que el trobareu a la biblioteca i del que en M. S. Calveiro escriu “Em cremaria les mans per salvar de les flames aquesta obra”.
Estimat lector o lectora, quin llibre salvaríeu? Envieu la vostra proposta
i fem entre tots un llistat dels imprescindibles (biblioteca(arroba)tor
redembarra.cat) i, si voleu, podem seguir parlant-ne al bloc: http://crearbiblioteca.blogspot.com.

Ana Merino Mir
Directora Biblioteca Municipal de Torredembarra

L'Arxiu presenta...

El foc és un element molt present a les nostres festes.
Els diables són els personatges que hi van lligats, podríem dir que en són els dominadors, que hi juguen i que ens el fan viure en els dies assenyalats, tot il·luminant les nits amb les seves espurnes i escampant l’olor de pólvora pels
carrers. A part de les actuacions anuals en les dates assenyalades del calendari torrenc, el Ball de Diables de Torredembarra, ha organitzat altres actes, com el
que avui us presentem i del que l’arxiu municipal en guarda un reportatge fotogràfic.



Títol: 3a. Mostra de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments.

Data: 1997 (juliol)

Volum i suport: 51 fotografies, positiu sobre paper (color).

Història del productor:
el Ball de Diables de Torredembarra és un dels impulsors i fundadors de la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments de Catalunya. Aquesta coordinadora va néixer a principis dels anys 90 del segle XX amb la voluntat de defensar la seva singularitat i la seva història.
Davant l’elevat creixement de colles de diables que es va viure a Catalunya cap a mitjans dels vuitanta del segle passat, vuit colles de diables es van agrupar per a reivindicar uns trets distintius: que són balls (i no colles), perquè dansen i interpreten; amb parlaments perquè tots tenen un acte sacramental; i centenaris, perquè encara que s’hagin anat adaptant als temps actuals, conserven les arrels i els trets distintius dels diables de finals del segle XVIII. L’àrea geogràfica que els acull és petita, compta amb les comarques veïnes del Penedès (Alt i Baix), el Garraf i el Tarragonès. Anualment un dels vuit balls acull la Mostra. Aquesta trobada permet
escoltar i veure les diferents representacions (i adonar-se de la similitud de tots els textos) i gaudir del foc amb la cercavila final.

Contingut:
les fotografies ens mostren diverses imatges de l’acte sacramental de cada grup amb les respectives enceses de carretilles. Les actuacions es van fer en un escenari col·locat davant del castell, el qual encara podem veure per restaurar. Hem detectat que alguna colla no surt al reportatge fotogràfic, però segons el programa d’actes i el testimoni dels presents, les colles que hi van participar són les següents: Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Quintí de Mediona, L’Arboç, Vilafranca del Penedès, El Vendrell, Tarragona i Torredembarra.

Condicions d’accés: Lliure.

Codi de referència: CAT AMTO 1.4233-4284

Núria Canyelles Vilar
Arxiu Municipal

De blog en blog

Engegar un blog: la meva experiència personal

Em fa una il·lusió sincera tornar a escriure a La Sínia. En les pàgines d’aquesta veterana publicació, que l’any vinent celebrarà el seu quinzè aniversari, vaig començar a publicar articles l’any 1995, quan cursava COU. Ha plogut molt, com diu el tòpic, i la vida de molts ha canviat amb la irrupció d’Internet i la d’alguns menys encara més amb la popularització dels blogs (o blocs, perquè els correctors amb què he parlat no es posen d’acord si en català s’escriu d’una manera o de l’altra).

No ens desviem del camí. El juliol de 1995 vaig tenir el meu primer contacte amb Internet, des de l’Institut de Secundària de Torredembarra. Llavors només n’hi havia un de centre d’educació secundària al municipi i s’ubicava on ara està el CEIP Antoni Roig. Allí vaig consultar la nota de tall de Periodisme i vaig comprovar que per unes centèsimes, podia estudiar la carrera que havia triat en primera opció.

Han passat dotze anys i escric aquestes línies després de concretar que tornaria a col·laborar amb La Sínia tractant un tema molt concret: els blogs. Què és un blog? Jo m’atreviria a definir-ho com un nou mitjà de comunicació, impulsat per una o vàries persones i en el qual es tracten des de temes personals, a política, esports, humor, filosofia…, de tot. I també és un espai de debat ja que els visitants hi poden deixar comentaris. Per a mi és un invent tremendament interessant. Sovint m’havia fet gràcia tenir un lloc web propi, però els meus coneixements de programació són mínims i mai vaig acabar d’endegar-ho. Però un blog és una cosa molt més senzilla i el març de 2006 m’hi vaig tirar de cap i en vaig engegar un.

Va ser fàcil. Hi ha diversos servidors que te’n permeten crear un introduint poca més cosa que la teva adreça de correu. Tu mateix en tries l’estètica, inclous les teves adreces i altre blogs preferits. Pots posar-hi una minibiografia teva, un comptador de visites i altres gadgets com calendaris, rellotges… fins i tot pots fer enquestes. Les possibilitats que et dóna tenir un blog propi són molt grans. Pots penjar posts (articles) quan vulguis: tres al dia, un cada setmana o un al mes. Temàtica? Ja ho he dit abans. La que tu decideixes: política, esports, experiències, sexe, llibres, cinema, polipoesia… La llibertat és absoluta.

La meva experiència com a blocaire, que s’acosta a l’any i mig, és molt positiva. Als qui posen en marxa un bloc sempre els dono el mateix consell: perseverança. És molt fàcil donar d’alta un blog i els primers dies i setmanes la majoria s’hi implica molt, però després es corre el perill que l’interès decreixi i s’actualitzi poc. El consell que us dono és que us marqueu uns mínims: un article a la setmana, un cada quinze dies… Hi ha dies que sentireu la necessitat d’escriure i no us costarà. Altres vegades us farà mandra, però heu de pensar que podeu tenir visitants més o menys fidels que volen veure nous articles vostres.

Aquest primer article ha estat una mena d’introducció, explicant la meva pròpia experiència. En aquesta secció us parlaré de blocs de tota mena, intentant descobrir-vos les grans possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació. Si voleu podeu visitar el meu bloc (salvat.blogspot.com). Hi ha articles i tota mena d’enllaços a altres blocs i llocs webs i des d’allí també podeu crear el vostre bloc de manera molt fàcil seguint les instruccions que us donen.

Jordi Salvat Rovira
salvat.blogspot.com

FOC

FOC, TEMPERATURES I CANVI CLIMÀTIC A LA TORRE

1. L’any 1979 varen perdre la vida 21 persones en un incendi forestal a Lloret de Mar. El 5 d’agost de 1993 varen perdre la vida sis persones a Vespella per un incendi forestal de grans proporcions. Un any després, es van cremar quaranta mil hectàrees al centre de Catalunya, en el que es coneix com a “el gran incendi”. El prestigiós Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) va determinar que fi ns i tot aquell any no varen ser els incendis la principal causa de la mort d’arbres a Catalunya. Quina en va ser la causa principal, doncs?

a) L’escalfament global.
b) Les extraccions d’aigua dels aqüífers per part de les urbanitzacions.
c) La plaga d’un insecte, el Tomicus.


2. El foc sempre ha estat inherent als boscos mediterranis. Les alzines sempre han
estat l’arbre predominant dels nostres boscos, a la Torre també: les terrasses de
marges de pedra en sec són la primera transformació que patiren. Per contra, ara,
són els pins blancs els que solen dominar el paisatge, quan haurien de ser en espais relictes. Quina funció tenen les pinyes en els incendis?

a) Amb el foc exploten i propaguen més ràpidament els pins per donar ombra a les joves alzines.
b) Amb el foc cremen més ràpidament les capçades per a donar més llum a les alzines.
c) Amb el foc donen un adob especial per a la recuperació de les alzines i dels propis pins.


3. És sabut que si cap arbre ens hagués de representar aquest hauria de ser l’alzina per ser el que, probablement, trobaríem fent-nos ombra si reculéssim 3.000 anys enrere just al mateix lloc on estem llegint aquestes línies. Als boscos d’alzina, cas de produir-s’hi un incendi, aquest normalment és de capçada, afectant més difícilment el tronc principal i les arrels. Per contra, les pinedes de pi blanc, quan pateixen un incendi, afecta amb més facilitat tota l’estructura de la pineda, fi ns i tot les arrels, i la velocitat de propagació és més elevada. Per què?

a) Les alzines tenen una fusta més bona com a combustible per a propagar els incendis que la dels pins.
b) Els pins blancs, de fet, no fomenten més els incendis forestals que els alzines.
c) Els pins blancs deixen passar més el vent entre els seus troncs rectes, perquè la seva fusta i reïna són molt ràpidament combustibles i perquè no creen un ambient tan frescal al seu interior com ho fan les alzines.


4. Si ens atenim a la Torre, hi ha hagut canvi climàtic? Un grup econòmic i de científics escèptics ha confeccionat el documental “El timo del calentamiento global” tot intentant desacreditar el grup de dos mil cinc-cents científi cs de l’IPCC (Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic) de l’ONU que ha trigat tant en admetre la infl uència humana en el clima. El reportatge recorda els documentals confeccionats pels Testimonis de Jehovà desacreditant la teoria de l’evolució en que s’anomenen científi cs sense renom com si el tinguessin. Parlant de la Torre, la bassa de Cal Pastoret a Clarà, cada mes de febrer es gelava. Sempre. Què li ha passat?

a) Ara hi ha anys en que no es congela.
b) Fa més de 20 anys que no es congela quan abans ho havia fet cada any ininterrom
pudament.
c) Es continua congelant però en dates diferents de l’hivern.




5. Uns dies abans de la festa de Sant Joan, una voluntària del GEPEC-EdC va penjar un cartell de l’Ajuntament a totes les entrades de l’Espai d’Interès Natural (EIN) dels Muntanyans-Gorg, tot recordant la prohibició d’encendre petards i foc dins. Tanmateix, igualment, dies després es varen provocar dos incendis al seu interior, a prop del càmping Clarà. A l’igual que amb els gossos, que entren indiscriminadament a la platja dels Muntanyans, la normativa vigent no es nota. Quina normativa és aquesta?

a) Llei de costes.
b) Ordenança municipal de policia i bon govern i convivència ciutadana.
c) Totes dues.


Ramon Ferré
Fotos: carles Rico
http://www.gepec.org/muntanyans/

Suquet d'Orada

Jo vaig aprendre del meu pare a cuinar. Li feia de pinxo i els clients li demanaven, “Pere, com has fet aquest suquet, aquest romesco, aquest all cremat, ...?” I el pare, a banda, em deia, Quan t’ho preguntin tu els expliques, però no tot. Els sortirà bo, però no com a tu”. Espero que jugueu a les cuinetes i us surti molt bo

Ingredients
1 orada d’1Kg. 300 gr. de la llotja de la Torre.
1 kg. de patates.

Pel suc
2 cebes mitjanes
2 fulles de llorer
2 grans d’all
1 gotet de vi (de taula) blanc
2 llesques de pa d’ahir
2 potets de tomàquet triturat
6 fils de safrà

Pel caldo
El cap de l’orada
1 porro
1 safranària
1 ceba
1 tomàquet



El suc
Sofregir la ceba a talls grans, afegim el llorer i els alls. Quan sigui ros s’hi tira el got de vi blanc, els dos gots de tomàquet triturat i es deixa que faci
xup-xup uns 10 minuts. S’hi afegeix el pa sec i els fils de safrà. Es deixa dos minuts més i es tritura.
Es reserva.


El caldo
En una olla amb aigua s’hi posen el cap de l’orada, el porro, la safranària, la ceba i el tomàquet.
Un cop fet es reserva.


El suquet
Tallem l’orada a talls d’un dit i els enfarinem. Pelem les patates i trenquem (així la fècula espessirà el suquet).
En una cassola de ferro s’hi posa el suc que hem triturat i hi afegim el caldo. Quan arrenqui el bull s’hi tiren les patates. Quan la patata la veiem un pèl tova, afegim l’orada i ho deixem que faci xupxup un quart d’hora. Per últim farem un tomet d’allioli al morter, ho deixatarem amb un cullerot de suquet, tastarem la sal i ja estarà a punt.


Maria Teresa Llorac i Cartañá
Cuinera de El Vaixell, Baix a Mar

Posidònia

Planta herbàcia perenne que viu submergida al mar. Fa rizomes gruixuts i fibrosos, que formen una xarxa entremaliada gairebé tota enterrada. Les fibres que envolten la tija són els coneguts galls d’aigua; Quan aquestes fibres formen masses arrodonides s’anomenen pilotes. Creix molt lentament –uns dos centímetres a l’any. Les
fulles, en forma de cinta, poden tenir fins a 1,3 cm d’amplada i 1 m de longitud, i s’agrupen en feixos de quatre -deu fulles. Les flors es troben reunides en espigues
i són de color verdós. Floreix, generalment, a la tardor. Un any poden produir-se floracions massives i en altres no. Algunes praderies no han florit durant més de vint anys. Els fruits es desenvolupen durant l’hivern fins a l’abril, son més o menys carnosos i d’un aspecte i mida d’una oliva.


Es reprodueix:
Les praderies de posidònia estan constituïdes per un nombre reduït de taques de
vegetació anomenades clons. Cada clon de l’herbei s’inicia en germinar una llavor.
Hàbitat:
La Posidonia oceanica només es troba a la Mediterrània, al llarg de tota la costa, excepte a les zones dels deltes.
Apareix sobre fons arenosos, en llocs amb aigües amb poc moviment, netes i d’elevada
transparència, i a profunditats que van des de pràcticament la superfície fins als 40 m. És extremadament sensible a qualsevol alteració del medi marí.
És una planta superior que en un moment de l’evolució ha tornat al mar on s’ha adaptat, formant extensions anomenades praderies, que també són conegudes com a alguers, herbassars, herbeis, altines o bruts (perquè quan els pescadors recollien les xarxes, sortien brutes de fullaraca) i componen ecosistemes complexos amb una funció vital dintre dels cicles biològics marins i és considerada com una de les principals fonts de vida de la mar.

Així mateix, estabilitza el sediment i dóna refugi i hàbitat a centenars d’organismes
(alguns dels quals els trobarem exclusivament a la posidonia). Aquestes praderies tan extenses han perdurat durant mil·lennis. Però a les costes del nord de la Mediterrània fa uns anys que han entrat en forta regressió a causa de:

La presència de la Caulerpa taxifolia, que és una alga de mars càlides que creix invasivament en els alguers, desplaçant la flora i la fauna autòctones
i entrant en competència amb ella.
L’abocament d’aigües residuals no depurades. L’extracció d’àrids del fons marí i la regeneració de les platges prop de les praderies. La pesca d’arrossegament per damunt de les praderies.
Els ancoratges d’embarcacions esportives.


La platja d’arena blanca és indestriable d’una praderia ben estructurada i sana ja què és una autèntica fàbrica de sorra perquè allotja comunitats de crustacis i mol·luscs que, amb les seves conquilles ben esmicolades, formen bona part d’aquesta arena i, les acumulacions de rizomes submergits, fan d’esculls protegint la platja de l’embranzida de les onades. A més, a la tardor, les fulles mortes s’acumulen a les platges i, si cap ajuntament miop no ho evita, formen uns dics de protecció contra
les onades més efectius que totes les rehabilitacions amb sorra nova que s’hi vulguin fer. Per tot això i perquè està en perill d’extinció, la Posidonia oceanica es troba protegida per normativa estatal i europea, i per diversos convenis internacionals.
També té un valor econòmic molt important.

Difícilment els pescadors calarien les xarxes productivament sense que la posidònia proveís de llocs de fresa i de refugi dels alevins a una gran quantitat de peixos. A més a més, s’està utilitzant com a matèria primera per a la fabricació de compost, ja que es rica en N, P, C, oligoelements i biocompostos, i el seu aprofitament en agricultura com a fertilitzant verd pot arribar a ser de gran interès.



La Posidònia permet estudiar l’evolució d’ecosistemes de plantes submarines ja que, quan mor, deixa unes restes que són difícils de degradar i s’acumulen seqüencialment, any rere any, i són un llibre d’informació. D’aquesta manera s’han pogut estudiar les característiques lumíniques de l’aigua del mar en els últims 4000 anys.

La major part dels usos de la posidònia s’han perdut, però, n’hi ha que segueixen
vigents com aleshores, o s’han adaptat a mètodes més moderns. Un exemple d’això és la moraga dels pescadors del llevant espanyol que consisteix a fer foc amb els rizomes
secs recollits a les platges i preparar en aquest foc el seu menjar.

I, a Villaricos (Almeria), hi ha una fàbrica que extreu les sals iodades per mètodes
industrials.

Noms:
També és coneguda amb els noms següents: altina, alga dels vidriers; els rizomes amb el seu feix de fulles reben el nom de: galls, cues d’alga (català); antina, alga de vidrieros, perifolla de los gallos, alga marina, ova marina, argazón, lijo (castellà).

Etimologia del nom:
El nom Posidonia, ve del grec i al·ludeix al déu del mar, Posidó; el cognom, oceanica, també ve del grec i fa referència al déu de l’oceà Okeanós.

Una mica d’història:
Són plantes molt antigues. Els fòssils de posidònia més antics es troben a Sicília.
Theopharastus va deixar recollides al segle IV aC les seves observacions sobre els fruits de Posidonia oceanica.
Hi ha un text del segle XVIII que explica que a la plaça Mayor de Madrid es trobava la Posidonia perquè la portaven els traginers quan embalaven amb ella el peix fresc.
Una vegada seques les fulles s’empraven, des de molt antic, com a jaç per al bestiar en els estables, fins que a l’insigne botànic espanyol Andrés Laguna (1570) se li va acudir omplir amb elles un matalàs per al papa Juli III. Des d’aleshores les xinxes van deixar de donar-li mala vida, i els matalassos plens de posidònia es van popularitzar per tot Itàlia.
Des d’aquest moment, la posidònia es va vendre per les seves propietats insecticides
perquè, tal com diu Andrés Laguna (1570), “Da de sí en los principios un muy fuerte y
abobinable olor, o por hablar propiamente, un cierto tufo marino con el cual es de creer que naturalmente extermina a las chinches”.
Altres usos perduts són: com a protecció en el transport de materials delicats com el vidre; com a substitutiu de la palla en la fabricació de maons, o com a aliment dels animals (fulles i fruits); les fulles i rizomes s’utilitzaven per fertilitzar i esponjar les terres. Els galls d’aigua sovint s’utilitzaven com a material tèxtil.



Encara poden veure’s construccions amb posidònia a l’illa de Formentera, a la de Tabarca, a les costes alacantines i en alguns indrets de les platges de Calnegre, a Múrcia. L’organisme viu més gran del món es troba a les profunditats marines de les Balears. Segons l’equip del CSIC que l’ha descobert, la planta està viva des de fa 100.000 anys. Aquesta posidònia, de 8 quilòmetres, creix en una praderia de 700 quilòmetres d’extensió entre la zona dels Freus (Formentera) i les Salines d’Eivissa.

Utilització terapèutica:
Un dels usos antics més importants fou el medicinal. Trobem els aperitius i els astringents, segons recull el botànic Quer (segle XVIII), i per alleujar les malalties respiratòries. A Egipte es va utilitzar, i encara s’utilitza, per alleugerir les malalties tant de la gargamella com de la pell. Les dones utilitzen
les fulles verdes, mòltes i barrejades amb alcohol, per donar-se fregues a les cames i alleujar així el dolor provocat per les varices. Hi ha metges que recomanen
l’ús d’aquesta planta com a alternativa per combatre l’acne. En aquest cas es maceren les fulles fresques en aigua de mar per rentar-se la cara.
La posidònia també ajuda al tractament de les ferides i que aquestes cicatritzin abans. Els pescadors d’arrossegament maceren en alcohol les fulles que surten
enganxades en xarxes i ormeigs, i obtenen així un líquid que després apliquen a les ferides com a desinfectant



Trini Mir Hernández

Foto 1: Albert Cues ( davant Can Bofill )
Foto 2: Albert Cues ( davant Can Bofill )
Foto 3: Josep Lluís Pol ( Mallorca )

Menjim Menjant

Escalfa, il·lumina, manté controlades les feres...

Enlluerna l’estadi i carrega d’energia els atletes.

Podem aconseguir foc de diverses maneres, fregant dues fustes, dues pedres fogueres...

Una de molt enginyosa és la de fregar una peça de xocolata amb la base d’una llauna, encarant-la a un raig de sol.

L’ús del foc per cuinar distingia els pobles civilitzats dels que no ho eren.

Els xinesos classificaven les tribus bàrbares entre crues i cuinades.

El consum de carn crua s’atribuïa a salvatgisme i set de sang.

Els etnògrafs medievals pensaven en l’infern clàssic, el Tàrtar, així demonitzaven els seus enemics; relacionant-los amb la barbàrie i el primitivisme.

Avui en dia el plat de carn crua més famós a occident és l’steak tartare; seguint-lo de prop hi trobem el carpaccio.

A quasi totes les cultures, l’origen del fet de cuinar se li atribueix a un do diví, a la fortuna d’un heroi... A l’antiga Pèrsia el míssil mal dirigit d’un caçador va extreure el foc d’una roca.

Els indis de Dakota creien que fou extirpat de la terra per les urpes d’un déu amb forma de jaguar. Per als asteques, el primer foc va ser el sol que havien encès els primitius déus de la foscor.

A les illes Cook creien que el va portar Maui quan va tornar del centre de la Terra.

Suposem que l’origen del fet de cuinar els aliments va ser una inevitable successió de la domesticació del foc.

El mite modern occidental més famós és el del porquer que per accident va incendiar
un grupet de porquets que en tocar-los es va cremar, es va llepar els dits, i assaborí així una experiència deliciosa.

Darrere el cas fortuït de l’incendi, hi havia una ment creativa que va permetre salvar les granges d’incendis a l’hora de sopar.

Moltes vegades aquestes ments no pertanyen a les persones; els ximpanzés busquen sota les cendres d’un incendi llavors que un cop torrades, els garanteixen una còmoda digestió.

La primera revolució científica va ser la cuina: l’observació dels canvis bioquímics que es produeixen mitjançant la calor, alteren el sabor i faciliten el procés digestiu.

El foc destrueix els verins d’alguns aliments, com per exemple, la mandioca amarga, que si no la ratllem, remullem i coem, pot arribar a matar a qui en consumeixi una quantitat moderada, degut a la quantitat d’àcid cianhídric que conté.

Bacteris com el cuc que pot portar la carn de porc causant de la triquinosi, fet del qual es sospita va morir Mozart, s’eliminen mitjançant una llarga cocció.
La salmonel·la comparteix aquesta destinació en patir una bona cocció.
Etimològicament la paraula focus equival a llar, fogata.

Gràcies al foc les comunitats s’ajuntaren i organitzaren per mantenir la fl ama viva. Això els va conduir a un canvi considerable de conducta: la reunió per menjar, abans era un fet individual.

Gràcies al foc podem gaudir d’aliments, fàcilment digeribles, amb els nostres estimats al voltant d’una taula.

Foto denúncia

No és al vespre quan es llencen les escombraries?

De la parla

Ús del mot FOC en la construcció de frases fetes

La llengua catalana disposa d’un gran cabal de frases fetes, és a dir, expressions peculiars, metafòriques, per designar un fet o una situació. Com que LA SÍNIA d’avui està dedicada al foc, m’ha semblat que podria resultar interessant de recollir unes quantes expressions on s’usi aquesta paraula FOC.

La més coneguda potser seria: Treure foc pels queixals, que significa estar molt enfadats. També és corrent dir Sortir del foc i caure a les brases, per indicar que no s’ha escollit la solució adequada. Altres frases serien: Ser un foc d’encenalls (començar amb molta empenta per deixar-ho tot seguit) o bé Foc de palla (empresa de poca durada), Estar entre dos focs (rebre per dues bandes. També, no saber cap a quin cantó decantar-se), Jugar amb foc (arriscar-se en accions perilloses), Anar a apagar el foc (anar molt de pressa), Atiar el foc o també Tirar llenya al foc (excitar les passions), Posar les mans al foc (respondre de la innocència d’algú), A prova de foc (molt resistent). No fer Ni foc ni fum (ser molt poc important), Tirar el barret al foc (renunciar decebut a una empresa), Tenir fogots (sentir calor excessiva quan no en fa)

A última hora i quan ja donava per acabat el recull m’ha vingut a la memòria una frase ben coneguda: Treure les castanyes del foc, és a dir fer una feina difícil o incòmoda que un altre no vol o no pot fer.

A ben segur que en trobaríem més. Us convido a buscar-les.

Maria-Rosa Wennberg

Aquesta nit de Sant Joan

Sembla mentida però ja ha passat Sant Joan i, en aquest any que res ha anat com havia d’anar; no hem tingut hivern, per exemple, el poble ha anat de bòlit, amb tots els canvis que estan fent, i els que hauran de fer per arreglar tot el que han espatllat, sinó fixeu-vos-hi, però malgrat tot, arriba Sant Joan.

Arriba l’hora de començar a gaudir de l’estiu que promet; si més no, aquí a Torredembarra, ja comença aquella època de les motos fent soroll, de la gent que no respecta el son de les persones ni el treball dels altres, i que tot ho fan servir com si aquesta vila fos Àrea privada de caça, per alguns, que normalment no són
d’aquí, i que al seu lloc de residència habitual no es comportarien d’aquesta manera.

Però ja arriba la festa del foc, mediterrània al cent per cent, som gent d’un país que tot ho celebrem amb foc i festa, des de la sardana que és un ball fet per adorar al sol, segons diuen els que en saben, fins als petards de les revetlles de Sant Joan, cada vegada menys escoltats pel seu preu abusiu.

Però deixeu-me dir-vos una cosa: penso en aquests xiquets d’avui en dia, pobra canalla; què en saben ells de la festa de Sant Joan? Ells, que són de la generació de la Play i d’Internet, què en saben d’això d’anar a cercar fusta per fer la foguera més bonica i més gran? Alguns d’ells només saben tancar-se dins de quatre parets, per prémer amb tota la força un tros de plàstic que els porti a paradisos perduts, però
no tota la culpa és d’ells, és que no queden llocs per fer les fogueres, no hi ha un pam de terra, tot és... asfalt.

Jo he fet una prova i li he posat la cançó d’en Serrat a uns quants d’aquests nens d’entre dotze i catorze anys i, després els he explicat com era abans aquesta festa, i tot el que representava per a la canalla que avui ja som pares i m’he quedat corpresa quan m’han mirat i amb la boca oberta, m’han dit: Què “guai”, no?”

¡Quina passada! com diuen ells.


Per Sant Joan (Fragment)
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d’on pugui, com ahir,
com si no n’hi hagués d’altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

Joan Manuel Serrat Teresa


Agnès Llorach i Solè
Foto ( La Mirada ): Imma Font

Punt i a part

Foc que s’origina quan un llamp cau sobre una arboreda. L’incendi es propaga ràpidament cremant tot tipus de vegetació fins arribar als tallafocs. Aquests frenaran la seva expansió pel bosc i permetran una extinció més controlada. Però aquest foc sufocat, sempre que no hi quedi cap partícula incandescent, no podrà renéixer de les seves cendres. No farà pas com l’au Fènix, símbol d’immortalitat i resurrecció pels grecs i romans, que es consumeix amb el foc cada cinc-cents anys, aproximadament, i torna a néixer de les seves pròpies cendres. El Fènix també representa a la gran bola de foc en algunes cultures perquè aquesta mor a la nit i reneix al matí. Si la gran bola de foc s’anomena Ra a la cultura egípcia, Hefest és el déu del foc a la grega i equival a la deïtat romana de Vulcà que alimenta el foc dels volcans. En entrar en erupció, aquests destrueixen amb la seva lava tot el que troben al seu pas, deixant un rastre de destrucció i foc.

Obscuritat que es torna claror quan amb un llumí s’encén una espelma. Aquesta il·lumina les pàgines del llibre o acompanya les passes que s’adrecen cap a la cuina. Allà, es posa a escalfar una mica d’aigua al fogó; fa fred i ve de gust prendre un te calent. Mirant la flama circular del fogar, es recorda les torxes que utilitzaven els avantpassats per allunyar els animals perillosos i els focs que feien per utilitzar el seu fum com a mitjà de comunicació. Es veu la imatge dels artesans transformant el metall, el vidre i el fang. Vénen a la memòria les metxes dels petards que s’encenen i les fogueres de Sant Joan, al voltant de les quals es dansa esperant que el focs d’artifici envaeixin el cel. Es reviu l’estremiment que envaeix l’ésser en sentir el tret quan es dispara una arma de foc. El xiscle de la tetera fa tornar a la realitat i adonar-se que sempre s’ha de tenir el foc vigilat. En agafar l’espelma, la seva petita flama fa pensar en l’espiritualitat, símbol que el budisme i el cristianisme confereixen al foc. De cop, una ràfega de vent, ho deixa tot en plena obscuritat.

Caliu que desprèn la llar de foc i que omple tota l’estança. La llenya espetega mentre amb un manxall es venta el foc per tal d’avivar-lo. L’escalfor de benestar que produeix estar vora la xemeneia no es pot comparar amb la calor interna que provoca una febre elevada. Però, en una altra ocasió, aquesta calor pot manifestar-se a mode de picor intensa deguda a una gran erupció. La intensitat també rau en la manera com es viuen els fets que succeeixen a la vida; això és la passió amb què es respira. Aquesta està present a la relació dels enamorats, els quals mai posaran les mans al foc, l’un per l’altre, si no estan segurs de ser correspostos. En cas de desavinença, és millor no afegir llenya al foc. D’altres preferiran arriscar-se i jugar amb foc tant a l’àmbit personal com professional. I, de ben segur, si no aconsegueixen el que volen, treuran foc pels queixals. De totes maneres, encara que en una relació de parella les dues parts s’avinguessin, sempre podria produir-se foc d’encenalls. El
seu amor es consumiria a foc lent mentre intenten mantenir el caliu.

Eva-Maria Sans Blas

Recordes quan ?

Un cop d’ull a la vida de la Maria Teresa de cal Roig

El dia 29 de juny vam anar, el Jordi i jo, a visitar la senyora Maria Teresa Solé per fer-li una entrevista sobre com era la vida antigament, concretament, sobre la seva vida. Li vam proposar uns temes, dels quals ella ens va parlar. L’entrevista va esdevenir molt interessant i la Maria Teresa va ser molt simpàtica amb nosaltres i ens va aportar molta informació per a poder redactar l’article.

La Maria Teresa Solé va néixer l’any 27. Als 29 anys es va casar amb el Pere Nel·lo i van tenir dos fills: el Jaume i l’Anna. Viu des de sempre a Baix a Mar. Va començar explicant el perquè els anomenaven els de Cal Roig. Els hi deien així perquè, segons la gent del poble, tenien un color de pell vermellós. A moltes altres famílies també els hi posaven un renom, era una cosa habitual. La mare era de “ca la Marcona”. El pare era pescador. Tenia un gussi. Era el rei de les dorades i dels llobarros. Assegura que ha enyorat molt la Roca Foradada i no li agrada com han transformat l’antic Roquer. Abans s’hi podia entrar fins ben al fons. Era un lloc preciós. Allà nedaven i es tiraven com si fos un trampolí. El mar li agrada molt i avui dia encara va nedant fins a l’Antina. El seu home també va ser pescador (era remitger) i va anar al llum amb una barca anomenada Gorreta. Posteriorment va deixar el mar i va treballar a diversos llocs i, finalment, a la Impremta Sugranyes de Tarragona. Tant els pares com ells van ser socis de la Cooperativa Marítima. Ella va treballar a Cal Mercadé a les trenes. Va començar cobrant 24 pessetes (0,14 euros) a la setmana; més tard 44 pessetes (0,26 euros). I contenta de que t’agafessin! Va haver-hi un moment que no hi havia prou gent a la Torre per treballar a les fàbriques i anaven uns autobusos a buscar gent a la Pobla i a Tarragona.

Durant el mes de maig, a la tarda, després de resar, sortien a la plaça i jugaven a “Grandes y pequeñas”.

Quan ella era jove feien el ball al “Rovelló” que es muntava a la plaça que era de terra. El seu germà, el Jaume, feia de dimoni al “Ball de Sant Joan”. Posteriorment ja van muntar l’envelat a la Plaça de l’Anton Roig i allí feien moltes coses com, sarsuela i altres. També feien un concert a la Cooperativa, a la sala del Cafè, que era molt maco. A més a més feien coses per la canalla com: carreres de sacs, trencar l’olla, etc. Cada any venia l’Orquestra Demons, que ja la llogaven un any per l’altre. Els músics els repartien per les cases per dormir i menjar. Allí es quedaven tots els dies d’actuació. Aprenien a ballar com aprenien a nedar, ballant o nedant, és a dir, fent-ho. No com ara que van a l’escola de ball o a la piscina. Per sant Joan, el seu pare parava uns palangrons i pescava un bon mero que el feien al forn, amb el cap i altres cosetes feien una sopa; els de cal Serafí baixaven tota la fruita i les verdures. També venien els de cal Salort, la Rosalia Moreno. Ells compraven
dues llotges, perquè com que eren tanta gent! Feien unes petites fogueres on coïen patates, però no es feia gaire.

Quan pujaven a festa major a la Torre anaven a cal Serafí i allí es podien ajuntar vint persones a taula. També pujaven a ballar a la Torre, a cal Maiam i sobretot al Sabó, d’on la majoria eren socis.

Durant la guerra van anar a viure a Cal Serafí on, al soterrani, s’havia construït un refugi. Dinaven a l’hort i dormien a la casa.

La platja sempre li ha agradat molt. Quan anaven de vacances amb el Pere i arribaven cap a casa ell li deia “Té dona, ja tens la mar”. Recorda que aquí a l’Antina hi havia unes algues que arribaven a la cintura. Hi havia eriçons. La seva mare, per avisarla de que pugés a dinar, posava una escombra cap per amunt coberta amb una tovallola.

Gypsy Nel·lo Peeters
13 anys

Projectes literaris Molí de vent

Les nenes i els nens del CEIP Molí de Vent us volem explicar dos dels projectes literaris que hem desenvolupat aquest curs coordinats per la mestra i dinamitzadora de la Biblioteca María Luz G. Santamaría. En primer lloc, les Cartes d’Amor a la Mare Terra que és un concurs literari que hem fet per tercer any consecutiu. Enguany, el tema central va ser el Medi Ambient ja que ha estat el centre d’atenció de moltes de les activitats que hem desenvolupat al llarg del curs. En total s’han escrit unes quatrecentes cartes de forma voluntària. El llibre blanc del vestíbul ha estat obert
durant tot el període que ha durat el concurs per tal que tothom pogués dir-hi la seva. Finalment s’ha editat un llibret amb trenta-set cartes seleccionades per un jurat. Aquí en teniu una:

Un món millor

Al món hi ha massa guerres
M’agradaria que tothom s’estimés
I poder compartir la riquesa
Solament amb els que pateixen pobresa
Tanoques! Sabeu que esteu fent?
Al món necessitem pau i alegria
Tranquil·litat i molta fantasia.

Alumnes de 2n


En segon lloc, Tots junts per un món millor ha estat un projecte literari realitzat per les tres escoles de primària i pels dos instituts de Torredembarra. També ha participat el CEIP Salvador Espriu de Roda de Berà com a escola convidada.
Es tracta d’una experiència educativa innovadora que ha pretès treballar els valors de la igualtat, la tolerància, l’amor, la pau, la llibertat, la justícia, l’alegria i altres, des de la poesia. El resultat ha estat l’edició d’un llibre que es va presentar al Casal amb la presència de moltes mares, pares, mestres i alumnes. També hi van ser els Nois de la Torre i l’Escola de Música. A continuació us oferim un dels poemes que apareixen al llibre:

Estimada mare Terra:

Ens has acollit a tots. No t’ha importat ni raça, ni color; si érem espavilats o menys, si caminàvem a dues o quatre grapes. Molt al contrari HAS ESTIMAT LA DIVERSITAT. Has estat molt generosa amb els teus fills, tant que pràcticament has acabat les teves riqueses.
Ara, gran i vella, és quan ens tocaria a nosaltres tenir cura de tu i em sembla que pocs són els que recorden tot el que has fet i fas per nosaltres.

Núria Riudeubas Batet
Una filla preocupada

L'alerta de la sirena

L'alerta de la sirena

Asseguts a qualsevol terrassa durant els mesos estiuencs, sovint sentim el soroll
estrident d’una sirena. Moments d’alerta. Una ambulància? La policia? Els bombers. En èpoques de sequera i de calor, més que mai, tenim present que pot iniciar-se un incendi. Tots els estius percebem que estem en situació d’alerta. I què fem nosaltres?

Al Camp de Tarragona, tenint en compte l’estat de la vegetació, l’evolució de les variables meteorològiques i la causalitat en l’ocurrència dels incendis, s’ha detectat que en la major part del territori hi ha un risc moderat, segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge. No obstant, s’aconsella que tots els ajuntaments tinguin un pla de prevenció d’incendis i, a la vegada, un pla d’actuació i un protocol a seguir en cas de que s’iniciï un foc en una zona determinada. S’han
de contemplar diversos aspectes; com la importància de la logística municipal si hi ha població afectada (evacuacions, atenció i acolliment a població desplaçada, subministrament de materials diversos, etc).

La possibilitat d’un gran incendi forestal o de simultaneïtats d’incendis, fa que sigui necessari un nombre important de voluntaris ocasionals. La preocupació bàsica amb els voluntaris ha de ser la seva seguretat i l’enquadrament en el lloc adient perquè la seva tasca resulti eficaç en els diversos àmbits necessaris per a l’extinció dels incendis forestals. En aquest sentit cal no descuidar les tasques de logística i suport més senzilles i, a vegades, poc lluïdes, però que resulten imprescindibles per fer front a una situació tan complexa com és un gran incendi. A més, és necessari definir el lloc per establir el Centre de Coordinació Operativa Municipal (CECOPAL) com a indret de referència.



L’autoprotecció de la ciutadania Tot i així, cal afrontar els incendis des de la consciència personal de la ciutadania. Actualment, el 95% dels incendis tenen origen humà com ara negligències, accidents o simplement, són intencionats. Davant del creixement de la població i l’aparició de noves zones d’habitatge, les urbanitzacions incrementen el contacte entre les persones i el bosc i augmenta el perill que hi hagi
un incendi. Però, a més de tenir cura de no ser-ne l’origen, s’ha de ser conscients
que el foc pot arribar de fora de la urbanització i esdevenir un problema de gran magnitud, en amenaçar, a més dels terrenys forestals, habitatges i vides humanes.

D’aquí es desprèn la importància del concepte d’autoprotecció, i les urbanitzacions
tenen una tasca prioritària i fonamental en aquest àmbit. Un bon disseny i uns materials de construcció adequats, un estat acurat i ben senyalitzat de la xarxa viària, l’existència d’espais defensius i un pla d’emergència conegut i assajat per tothom, són la base de l’autoprotecció. Però cal complementar aquest concepte amb diverses feines (neteges, esporgues...), fetes periòdicament i en el moment oportú,
que confereixen a l’autoprotecció una concepció dinàmica en el temps i no quelcom a tenir en compte només en les primeres fases constructives.

Autoprotecció és sinònim d’assumir la responsabilitat de protegir allò que és propi i ajudar a protegir el nostre entorn. No fer-ho ens perjudica. La responsabilitat amb el medi ambient, la cura i la reflexió de tots pot fer que disminueixin les sirenes.

Per prevenir que soni la sirena...

Xavier Zaragoza i Olivé

El veraniego

El veraniego

Aquest estiu farà 115 anys que va aparèixer la primera publicació periòdica de Torredembarra. Jo no n’he trobat citada cap altra de més antiga. Es deia El Veraniego i va aparèixer almenys en tres ocasions durant l’estiu de 1892. Fins ara coneixia la seva existència, perquè l’Ajuntament d’aleshores va decidir participar en una de les activitats que va organitzar. A les actes del ple municipal queda el testimoni d’aquesta decisió. I poca cosa més. El dia de la presentació de la nova etapa de La Sínia vaig fer cinc cèntims del Veraniego. Però en realitat encara no en sabia res. Ara, per fi, hem aconseguit conèixer el seu contingut: Tots els escrits dels tres números van ser resumits i publicats pel Diario de Tarragona de l’època. A més a més, coneixem la data de la desaparició de la publicació.

La Torredembarra de finals de segle XIX rebia a l’estiu diversos estiuejants. Feien festes selectes en cases particulars, subvencionaven les festes majors i es relaxaven tot passejant per les sínies i la platja. Ferran de Querol, amb la seva prosa costumista, ho descrivia de la següent manera a la seva novel·la Montserrat:

Tornant dels banys, cap al tardet, comensant lo passeig quotidá, tota la forasterada que estiuejava al poble, feya cap al andèn, cercant la distracció de veurer creuar los trens; d’expiar qui sortía de Tarragona y qui més arribava de “per avall”, éssent molts los barcelonins que tenian allí casa propia, o amichs dels que podían serne hostes.


Malgrat aquesta imatge idíl·lica, els torrencs patien una forta crisi econòmica per culpa de la fil·loxera. Però els disturbis de feia tres anys ja no es tornarien a repetir.

Almenys van aparèixer tres números de El Veraniego. En el primer s’informava dels treballs que s’estaven realitzant a la futura escola Antoni Roig, de la futura nova ubicació de la Guàrdia Civil i de la compra del castell dels Icard per part de la família Huguet, entre d’altres notícies. En el segon explicaven el trasllat de l’altar de Sant Antoni a la capella del Rosari, els diners que la junta del Patronat
Antoni Roig havia de donar com a dot a les torrenques que s’havien casat i la prohibició de matar porcs decretada per la Junta de Sanitat.

I en el tercer, anunciaven una subscripció pública, a iniciativa del mateix Veraniego, per tal de recollir diners pels pobres de la Vila. El donatiu, tal i com
era habitual a l’època, es faria efectiu el dia de la festa major. També s’informava
del canvi de noms dels carrers Abadia, Barcelona i Nou pels de Joan Güell, Pere Badia i Antoni Roig. Finalment, cal destacar el resum del programa de la festa major d’aquell mes de setembre: actuació del ball de diables i dels Xiquets de Torredembarra, col·locació de la placa de marbre commemorativa a la casa on va néixer l’indià Antoni Roig, inauguració de les reformes de la Capella del Rosari, els balls a les societats del Recreo i de la Unión, etc.

Segurament, El Veraniego va ser impulsat per alguns estiuejants enamorats de Torredembarra. No tractaven temes polítics però coneixien tots els assumptes religiosos i socials de la Vila. A l’acabar l’estiu desapareixia definitivament. La notícia apareixia al Diario de Tarragona el 16 de setembre de 1892. Ja no seria fins el 1975 que Torredembarra tornaria a gaudir d’una nova publicació escrita. Aquesta vegada els protagonistes van ser els membres del Club de Joves.
Entremig d’aquest llarg període, però, hem localitzat a diversos torrencs que enviaven cròniques vilatanes de manera regular a diferents diaris (Las Noticias, La Veu de Tarragona, etc.)

Seria molt interessant que poguéssim acabar trobant exemplars d’aquesta publicació. A part del seu estudi, es podria conservar una còpia a l’Arxiu Municipal per sempre més.


Jordi Suñé Morales
Fotos: Jordi Suñé Morales

Incendis

Incendis Imprudències, accidents, bretolades

Dos incendis, dos focs, un vist des de lluny i l’altre viscut sobre el terreny.

Relato quan l’any 1993, un fatídic 5 d’agost, cap a mitja tarda, tal i com m’ha explicat gent que ho va viure i patir en la seva pròpia pell, camperols de Vespella de Gaià, diuen que, de sobte, es va albirar una prima però espessa columna d’un fum molt negre cap a ponent, prop de la urbanització La Cativera, a fregar del terme del
Catllar. De moment ningú no es va alarmar, però aquella fumera es va anar eixamplant atiada per un fort vent de Garbí que va ser una de les causes, junt amb l’espessor
i l’abandonament del bosc, que aquella poc inquietant senyal de foc es convertís en una catàstrofe: un incendi en el que van perdre la vida sis veïns de la contrada i
el terme, un dels més extensos de la província, va quedar completament socarrimat, malgrat el gran esforç de tots els mitjans tècnics i humans que van lluitar-hi.

(Quan m’ho recordaven, a més d’una d’aquestes persones, se’ls humitejaven els ulls, ja que passats 14 anys ni la flora ni la fauna s’han recuperat. Cada any, per Sant Salvador, se celebra una missa funeral en record d’aquelles persones mortes a causa del foc.)

Pel que fa a les causes, primer es va atribuir a un llamp d’una tempesta seca d’estiu. Després es va comprovar que uns brètols van calar foc a un cotxe abandonat.
Tan fàcil que és encendre una flama, per bé o per mal, i tan feixuc que ho tenien els primers pobladors d’aquest malmès planeta que tan poc respectem tots plegats!
L’altre incendi, es va patir un diumenge, també d’agost, cap al migdia, i va ser provocat per una pacífica família que, dins la seva propietat, començava a fer una graellada de carn i, tot i tenir una mànega preparada, quan se’n van adonar, el foc va fer de les seves i, en pocs minuts, se’ls va sortir de mare. Cremant herbes i matolls morts per la sequera va agafar una amplada d’uns centenars de metres, animat per la marinada i apropant-se a una zona arbrada, tocant a la via del tren de la línia de Lleida, amb el gran perill que suposava que creués la via i tot seguit la carretera de Salomó, entrant a la Serra Alta. Ja teníem un altre incendi d’incalculables proporcions. Sort dels helicòpters bombarders i les avionetes d’atac que com Stukers de pau, baixaven en picat, llençant just davant les flames un espès líquid vermellós que tres anys després encara n’estan els marges tenyits, d’aquell
“apagafocs” miraculós. Uns quants voluntaris vam intentar ajudar picant les flames
amb una branca verda de garrofer, i més d’un, fins i tot es va cremar lleugerament les mans; vam fer més nosa que favor.

Resumint: una imprudència completament innocent, detectada per una colla de veremadors que collien al costat del torrent i que van poder donar l’alarma per mitjà dels mòbils, tan útils en aquests casos.

Aquest incendi es va produir dins el terme de La Nou de Gaià, fregant el de Vespella
per llevant. És evident que totes les precaucions són poques.

Ull alerta i les burilles al cendrer!


Pere Abadia Recasens
Il·lustració: Joan Ciuró Gatell

Bon ambient

M'adoraves quan eres natura

Jo ja hi era abans de qualsevol temps humà. Era un innominat magma incandescent en un mar de solitud vàcua. Amb tot, em va semblar que no arribava arreu i en un acte
de suprema generositat em vaig fragmentar per expandir-me il·limitadament buscant fronteres que no trobava. Que es faci la llum! Big Bang s’anomena aquest esforç infinit però, és molt més que tot això.

Aquest acte d’amor em fou, amb el temps, recompensat del no res. En un dels racons més anònims i esquifits del meu reialme celestial, va aparèixer la consciència. No hi cabia de content. Una de les meves criatures, un estel dels més insignificants, va
ser l’afortunat: els humans, sota la capa del sol, em contemplaven amb veneració, em rendien culte i mostraven gratitud.



Tan encuriosit estava amb aquells nous éssers que, amb prou feines podia guipar, que vaig voler descendir al seu món. Temps ha passat des de la descoberta del foc per l’home. De sobte, fet poderós per mi sobre la resta de la creació.

Totes les civilitzacions intuïtives sense excepció –qui s’atreveix a dir primitives?–, m’han venerat. He format part de la seva cosmologia i d’infinitat de manifestacions animistes.

En els fons, no sóc tan diferent de tu. M’has acusat de devastacions sagnants, d’incendis estèrils, m’has fet símbol de guerres absurdes, de l’ira, de la intolerància religiosa. Malgrat tot, tu m’has estimat. T’he vist milions de vegades abstreta de la teva realitat diürna davant la meva presència en moltes llars, mentre
senties l’espetec dels tions i la dansa acolorida de les meves flames. És en aquests rars moments de pau que t’he mirat molt profundament als ulls i m’he vist entremaliat i enjogassat dins teu. Sí, t’he tocat l’ànima. Mai ningú t’ha vist com jo, tan resplendent,tan preciosa. Potser, ni tu mateixa tens consciència d’haver travessat aquesta porta. I penso: Acumularàs mai tant poder com per descobrir la força de la simplicitat?

En altre temps parlaves de foc interior per referir-te als impulsos més nobles de l’ésser humà. En altre temps, quan existia la poesia, comptaves focs per referir-te al que, asèpticament, ara anomenes cens de població. En un altre temps, també, les
llengües de foc representaven la descoberta de nous mapes humans secrets als nostres dies.

Avui, tu i els teus, esteu massa pagats de vosaltres mateixos i us penseu que podeu fagocitar el vostre ventre terrenal a cop de tecnologia i consum, sense agonia. Però, aneu en compte, jo també he cremat les falles de l’ostentació banal al llarg de la història.

M’estàs oblidant com tot el què val la pena i m’entristeix. Ja ni en les llars, ni en les cuines, ni tan sols en les llànties elèctriques de les esglésies em puc acostar a tu.

Només em queda una gran oportunitat. Oportunitat ancestral, màgica. I a ella m’aferro desesperadament. Sí, és la nit que festeja el solstici d’estiu, l’entrada a l’adolescència de l’any que encara vius sense agrair.

Jo, el Foc, per una nit torno a regnar en els vostres cors. Us provoco fascinació i no és casual. La festa, el ball, els coets, el fum, el beure, són part d’un ritus molt antic de llum en la immensa foscor destinat a renovar la nostra aliança.

Si sobreviu aquesta tradició, et seguiré buscant. Potser, avui ha arribat la fi de la follia i podré despertar-te, com aleshores, del racional somni mentre em contemples en la foguera de Sant Joan.

Com et deia, no som tan diferents tu i jo. Si algun dia tens la immensa sort de remenar molt dins teu, sabràs de què t’estic parlant.

Xavi Sellarès Casas

Parlant de ... Ona La Torre

Tenir emissora municipal era un dels reptes pendents que ens quedava a Torredembarra. Feia molts anys, molts mandats que se’n parlava, havia sortit en la gran majoria de programes electorals i s’havien insinuat diverses propostes de locals on es podien ubicar els estudis. Finalment, gràcies a un conveni urbanístic, es va aconseguir el local on s’ha instal·lat definitivament i que es troba situat al Carrer Garrofers, al costat de la nova Biblioteca Municipal.

Per tant, una vegada ubicada en un espai prou ampli i ben comunicat, amb els recursos tècnics necessaris per tal d’oferir un so de qualitat, amb l’equip de professionals que hi treballa i amb el suport de la regidoria de Comunicació de l’Ajuntament, s’inicia el repte d’aconseguir que la gent de la Torre se la faci seva, hi participi, l’escolti.

La ràdio municipal ha de ser una eina al servei de la ciutadania, un recurs informatiu d’allò que passa dia a dia a la nostra població; una eina per conèixer les activitats culturals, lúdiques, festives i esportives, de tot tipus que es generen cada setmana; un element generador d’activitats i de moviment cultural; un centre de difusió de la vida de les entitats locals; un espai de debat polític seriós. Aquesta és la ràdio que volem.

Fem una aposta clara per la comunicació i la participació, per arribar a la ciutadania, per difondre allò que passa, per transmetre en directe les sessions plenàries, per la programació en directe, per realitzar entrevistes amb la nostra gent, que té inquietuds, que proposa actes, que genera activitats.

Aquesta Torredembarra que ha crescut de manera molt considerable, corre el risc de desvertebrar-se, de difuminar la seva identitat, de veure com molts dels seus ciutadans desconeixen tot allò que hi passa. Per això la ràdio ha de servir com a element cohesionador, que doni a conèixer que cada cap de setmana hi ha una oferta cultural i esportiva magnífica, i no tan sols durant l’estiu.

Una població que, a més ha esdevingut el punt de referència, la capital d’aquesta realitat supramunicipal, que és el Baix Gaià. La ràdio ha de ser la connexió entre aquests municipis, ha de permetre l’intercanvi d’informacions de tot tipus.



Ara és l’hora de que tothom que hi tingui alguna cosa a dir s’hi acosti, proposi, participi, per tal d’aconseguir que aquesta antiga reivindicació, esdevingui un element imprescindible de futur.

Gerard Ciuró i Marquès
Regidor de Comunicació

Editorial

"FOC i fum. Olor de sofre”. Foc. Estiu. Calor. Incendis. Rauxa.
Xafogor. Festes majors. Guspira. Mite. Tradició. Fum. Diables i Virgília. Bruixes. Fogueres. Sant Joan. Baix a Mar. Espurnes. El groc i el vermell. Mediterrània. L’ombra. El joc. Si voleu llegir aquesta revista poseu-vos còmodes, feu un glop d’aigua al canti i compte amb el corrent d’aire. Amb la calor la tinta costa de sortir. Però ja som aquí. I com sempre us diem: llegiu, xaleu, comenteu, escriviu a La Sínia i participeu al consell de redacció. I gràcies a tothom per la collaboració.
La propera, l’ensenyament. Aquesta tardor cerqueu un bon moment per sucar la ploma al tinter. Taqueu el blanc amb les vostres idees. L’ensenyament. L’escola. L’escola d’adults. La música. Aquell mestre. El Patronat. Aprendre a pintar, a viure, a conviure, a ballar...

I no podem tancar aquesta editorial sense felicitar les novetats editorials vinculades a la nostra Vila. En primer lloc, el llibre del David Nel·lo, Geografia de les veus publicat per l’editor Eliseu Climent. Nel·lo, vinculat a Torredembarra per qüestions familiars i perquè hi passa les vacances, va rebre el Premi Andròmina de Narrativa 2006 per aquesta novel·la. En segon lloc, el darrer llibre del Gabriel Comes. Aquesta vegada es tracta d’un recull de testimonis al voltant de la vida
de les dones a Baix a Mar durant el primer terç del segle XX. En tercer lloc, el llibre de la Núria Gómez, Tertúlia i cuina a Torredembarra. En quart lloc, el recull del projecte literari Tots junts per un món millor on han participat els centres educatius públics de la nostra Vila. La idea va sorgir de la mestra M. Luz González i el projecte ha estat coordinat per la Isabel Escobar. I, finalment, els llibres didàctics sobre Baix a Mar, el litoral i els Muntanyans editats pel Gepec. Felicitats i... gràcies!

Crèdits

CONSELL EDITORIAL
Ferran Castell Batlle, Gerard Ciuró i Marquès, Ramon Ferré Sánchez, Agnès Llorach Solé, Trini Mir Hernández, Emma Riambau Farré, Xavier Sellarès Casas, Jordi Suñé Morales, Joan Maria Vidal Mateu, Xavier Zaragoza Olivé.

EDITA:
Ajuntament de Torredembarra

AGRAÏMENTS
Gypsy Nel·lo Peters, Félix Brun, Pere Abadia Recasens, Maria Teresa Solé, Maria-Rosa Wennberg, Joan Ciuró Gatell, Rocío Merino Mir, Albert Pastor Pascual, Albert Cues, Josep Lluís Pol, Jordi Salvat Rovira, Carles Rico, Paquita Esteban, Eva-Maria Sans Blas, Liane Volkmann, Jordi Morera, Núria Canyellas Vilar, Imma Font, Ana Merino Mir, Guillem Bargalló i Palau, Albert Vilaseca, david Morlà, Núria Batet Miracle, CEIP Molí de Vent, Alumnes IES Torredembarra, CRAM, Restaurant El Vaixell i al Gabinet de Premsa i Protocol de l’Ajuntament de Torredembarra.

Ha fet la última correcció Federico Merino Mir


REALITZACIÓ:
Formes Gràfiques Valls,SA
Of.Trac.Pers.Informació.SL


DIPÒSIT LEGAL
441/93

LES OPINIONS DE LES COL·LABORACIONS NO HAN DE COINCIDIR NECESSÀRIAMENT AMB LES DEL CONSELL EDITORIAL