dilluns, 21 de gener de 2008

Els diables de la Torre

Parlar de diables a Torredembarra és fer-ho de foc, de sàtira, de tradició, de festa,
de reivindicació i moltes coses més. Però anem a pams. Ser diable a Torredembarra és una tradició centenària que, si bé no es va interrompre durant anys, ha arribat fins el segle XXI.

El document més antic que fa esment de l’existència d’un Ball de Diables a la vila de Torredembarra data de 1791. Es tracta d’una acta notarial en què es dóna fe de la visita del Comte de Santa Coloma, senyor de la vila, per assistir a la inauguració de l´ antic Ajuntament. A l’acta s’explica que davant del Comte els diables van representar el ball parlat (Bayle de los Ángeles) i que també va actuar la resta del Seguici Popular (malauradament l’al·lusió “otros bayles” no permet saberne la composició).

Posteriorment, entre 1849 i 1892, hi ha diverses actuacions del Ball de Diables a les festes majors i als Corpus que van ser recollides per la premsa de l’època: La Opinión, Diario de Tarragona i Diario de Barcelona. El Ball de Diables era un element important de la festa (mereixent la consideració de “tan célebre” als diaris) com mostra el fet que, l’any 1853, els diables van ser l’únic ball que va actuar a la festa major, ja que possiblement l’auge dels castells havia fet desaparèixer momentàniament la resta de balls. Des de l’any 1892, però, ja no es tenen més referències del ball, que es va perdre paral·lelament a la davallada econòmica i
demogràfica de la vila de Torredembarra.

Van haver de passar més de cent anys per tornar a veure foc als carrers de la Torre, fins que el 1987, un grup de joves el va voler recuperar. La transició ja quedava
enrere i era l’època del ressorgiment de la cultura popular catalana. El Camp de Tarragona i el Penedès recuperaven el seu model de festa major i els Balls de Diables n’eren un element essencial. Emmarcantse en els diables d’aquesta zona, un grup de joves, per mitjà del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, van recuperar el Ball de Diables de Torredembarra, que, tot i fundar-se el 1987, va fer la seva primera sortida que se’n diu “oficial”, per Sant Joan de l’any següent a Baix a Mar, una actuació que s’ha mantingut fins avui dia. Des de llavors, el ball anà creixent, fins arribar a l’estructura que ara coneixem: una associació de 35 membres actius (60 en total) i l’existència d’un ball de diables infantil, format per infants de cinc a dotze anys.



Gràcies a l’esperit tradicional, el ball va ser membre fundador de la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris amb Parlament de Catalunya, que pretén divulgar el fet tradicional del món del foc.

El Ball de Diables de Torredembarra té dos grans trets distintius: el foc i el Ball Parlat. En termes pirotècnis, el ball és un dels capdavanters de Catalunya, forma
part habitualment dels millors correfocs (com ara el de Tarragona i Vilanova) i realitza una carretillada anual, que es tracta d’un cercle tancat de foc durant una
quinzena de minuts. El fet d’utilitzar la millor pirotècnia i de tenir molt en compte el color, el so i el temps dels petards, fan que les actuacions siguin espectaculars.
El Ball Parlat és una representació teatral on el bé (representat pels arcàngels Sant Miquel i Sant Gabriel) acaba derrotant el mal (representat pels borrons, l’Alferes,
el Capità, el Llucifer, la Diablessa i els tabals). El més esperat, però, són els versots satírics que es realitzen cada 4 de setembre amb motiu de la Festa Major de Santa Rosalia. En aquests texts, es fa una repassada en clau irònica del què ha passat al poble i al país.

Aquest 2007 l’entitat està d’aniversari, ja que ha complert vint anys. Per tal de elebrar-ho, el ball va organitzar la XI Mostra de Diables Centenaris a Torredembarra, va fer una exposició pels carrers de la vila (“20 de foc”), va escollir i interpretar els deu versots més representatius dels vint anys (“Els 10 dels 20”) i va estrenar vestits nous pels àngels. Va ser una bona manera d’unir una mica més Torredembarra
amb aquesta entitat, sovint criticada per la seva irreverència, sovint aplaudida pel seu atreviment.

Guillem Bargalló i Palau
Foto: Jordi Suñé Morales