dissabte, 5 d’abril de 2008

Art i manyes


Oli sobre paper
“Paisaje”33x41 cm
Toñín



En clase se sienta cerca. Levanta sus ojos de agua y mira hacia delante. Inclina la cabeza con un signo de interrogación a punto de brotar de sus labios. En ese momento escribe algo y sus dedos inquietos buscan en la incertidumbre unas páginas atrás por el libro. Recibe un mensaje en clave y con aquel gesto anhelante emite una palabra nacida virgen de tan nueva.

Paquita Esteban

Missatges

Menys pintades salvatges i més concerts!
Les pintades salvatges, sense motiu i sense art, degraden l’entorn urbà i fan malgastar els diners de l’Ajuntament, uns diners que si no es destinessin a arranjar els desperfectes causats es podrien dedicar a altres activitats més gratificants com ara concerts per a joves.



Són molts milers d’euros a l’any, imagineu quantes activitats formatives i d’oci es podrien fer!

Mauri Aj. Torredembarra | Gypsy Nel·lo Peters

Entitats

L’EDUCACIÓ EN EL SEGLE XXI

Pares, mares, professors/es, mestres, bibliotecaris/es, avis/es, oncles, ties, monitors/es, educadors/es, etc. Tots nosaltres acompanyem, guiem, orientem, ensenyem, els infants i adolescents i ho fem des del seu costat perquè, com deia Freud, no es pot educar des de la distància.
Aquesta tasca, en el segle XXI, no és gens fàcil; la situació és molt complexa, els canvis són constants, els models de referència diversos i tothom pot opinar.
Per poder educar hem de saber cap a on volem anar i, davant aquesta complexitat, traçar el camí és complicat. Ens costa posicionar-nos i, quan la creença flaqueja,la obediència també.

A la família, l’escola i les activitats extraescolars, s’afegeixen altres àmbits de socialització, a vegades, en l’actualitat, fora del control dels adults: el grup d’iguals, els mitjans de comunicació i el consum.

El consum, millor dit l’hiperconsumisme com anomena Lipovetsky, empeny la persona a perfeccionar-se amb tots els productes que surten al mercat i que estan a la disposició de tothom i, si no és així, les entitats financeres, o els mateixos comerços, ja s’encarregaran que així sigui.
Consumim perquè el mercat exigeix un cert producte i qui no l’ofereix passa a ser exclòs. El mercat defineix les necessitats del país, com analitza el sociòleg Bauman en el seu llibre “Vida de consumo”. Dins d’aquesta realitat, nosaltres, els agents de l’educació, hem d’acompanyar els infants i adolescents en el seu procés de formació donant valor a la seva particularitat, i treballar perquè el principi de realitat i esperit crític de cadascú prevalgui sobre el principi de plaer del moment.

La paradoxa és que en aquest context en el qual sembla que res és impossible d’aconseguir i que es pot tenir tot sense renunciar a res, el sentiment de solitud i l’individualisme es fa cada cop més emergent i ens indica que fer vincles amb els altres no resulta fàcil. Ara els nens parlen amb les teles i les màquines, es fan un fart de parlar sols. Aquest aspecte i un altre factor destacable en l’actualitat, la incorporació de la dona al món del treball, reclamen suport en la tasca educativa per part de la societat. És en aquesta època de la impaciència en què la idea de Salvador Cardús que “educar és transmetre, sobretot, maneres de fer per tal de saber donar una resposta ordenada i plena de sentit a les dificultats que planteja la vida de cada dia”, pren tot el seu valor.

A totes aquestes característiques de la societat del segle XXI, cal tenir en compte l’evident diversitat cultural. Persones d’orígens molt diferents hem de conviure i també és un repte de l’educació actual saber-ho fer.

Dins d’aquest marc és on actuem els agents educatius que al principi hem anomenat. Cadascú amb les seves possibilitats i limitacions aportem alguna cosa: la protecció, la transmissió de valors, els ensenyaments, l’organització del temps lliure...

Des del Capicua, treballem l’acompanyament de l’infant en el seu procés educatiu i de socialització. A través del joc, els deures, les manualitats, etc., pretenem donar eines per a la convivència, la resolució de conflictes i la capacitat personal per desenvolupar-se en la societat en general. En el grup, i de manera quasi inconscient, els infants, adquireixen habilitats socials, aprenen a conèixer-se a partir de la diferència que li aporta l’altre, a acceptar-la i a ser tolerant, solidari i respectuós. Aquest any, Capicua, un espai comunitari, obert al poble i integrador, celebra els deu anys d’activitat a Torredembarra.

És necessari crear espais i projectes que donin resposta i permetin debatre els reptes de l’educació, com és el cas de “Parlem per educar” del Pla Educatiu de l’Entorn, i donar continuïtat a les activitats extraescolars, l’Agrupament Escolta Els Salats, Capicua etc., projectes en què el nen es fa des de la convivència amb els altres i amb els adults que l’acompanyen.

Equip Educatiu del Capicua

Arreu la Torre

Un alumne del CEIP Antoni Roig guanya el premi Baldiri Reixac dos anys consecutius.



Arnau Ribera Tort, alumne del CEIP Antoni Roig, ha guanyat el premi Baldiri Reixac durant dos anys consecutius en la categoria de Premis als Alumnes.

Els Premis Baldiri Reixac els atorga la Fundació Lluís Carulla i estan destinats a l’estímul i al reconeixement de l’escola catalana.

El curs 05-06, quan l’Arnau feia cinquè de Primària, va fer el treball “La platja natural dels Muntanyans. Herbari Fotogràfic”. Després d’una visita guiada amb l’escola, va iniciar el treball. Donat que es tracta d’un espai protegit, l’herbari va ser fotogràfic per tal de no malmetre l’entorn. Va fer una introducció de la platja natural, incloent la fauna, la flora i la relació d’aquests amb el medi social que els envolta. Després, va incloure una fitxa amb cadascuna de les plantes més representatives fins a un total de 37 espècies diferents.

El curs 06-07, va fer el treball “Tresors de la platja. Col·lecció de petxines trobades a les platges de Catalunya”, basat en una col·lecció de petxines iniciada feia anys. En ell es recullen gairebé dues-centes espècies diferents entre gasteròpodes i bivalves, amb els seus noms en diferents idiomes, descripcions i el seu hàbitat, que es poden trobar a les platges de Catalunya.

Arnau Ribera Tort

D... Empeus

Mercat i restaurant al CEIP L’Antina

Aquest curs, a l’escola, podem gaudir d’una aula on hem muntat un petit mercat i un restaurant de plats combinats.

L’activitat l’havíem desenvolupat ja el curs passat dins l’àrea de matemàtiques als cursos de Cicle Inicial, on muntàvem una petita botiga i un restaurant a les classes.

Aquest curs, hem decidit donar més importància a aquesta activitat i integrar-la en el desenvolupament d’activitats d’altres àrees. Els mestres havíem anat observant que
quan realitzaven activitats d’aquest tipus, a les classes, als alumnes de les darreres generacions els hi faltava experiència en aquesta pràctica (les preses de la societat actual i les compres a les grans superfícies fan que pocs nens vagin a comprar a la petita botiga, ni ajudin als pares a elaborar les llistes de la compra, així ens trobem que, molta canalla, fins i tot, desconeixen els noms de molts dels productes que mengen habitualment). Aquesta nova aula vol recrear una situació que permeti als nostres alumnes la possibilitat d’adquirir aquesta experiència.

El mercat consta d’una peixateria, una carnisseria, una fruiteria, un forn i un petit supermercat. En acabar de comprar, l’alumnat, pot fer un petit àpat al restaurant on els poden servir plats combinats, entrepans i postres, per marxar amb bon gust de boca. Tot això, és clar, després d’haver pagat i comprovar que els hi han donat bé el canvi.

També els alumnes nouvinguts podran fer ús d’aquest espai, per adquirir el vocabulari referent als aliments, així com els diàlegs que faran servir quan vagin a comprar.

Els alumnes dels cicles mitjà i superior visitaran l’aula a l’hora d’anglès i practicaran, en aquesta llengua, diàlegs que prepararan ells mateixos. Cal estar preparat per a futurs viatges!

Estem molt contents amb aquest nou espai que, amb l’esforç i treball de tots, hem creat a l’escola.

CEIP L’Antina
Fotografia: CEIP L’Antina

A cop d'ull

Boscos endins

Es possiblement l’obra més “lleugera” d’Stephen Sondheim i la més propera al públic. Es un poti-poti de contes infantils mesclats (Ventafocs, Caputxeta, Rapunzel...) i així ens fa l’obra més pròxima.

De primer s’ha de dir que és un musical molt complex. El nivell d’actors i cantants és molt bo, com ja ens tenen acostumats els Dagoll Dagom. Les cançons són molt dif ícils, el que fa que els intèrprets hagin d’esforçar-se més. Per altra banda, els decorats i el vestuari també estan molt ben fets i els efectes especials (com per exemple la transformació de la bruixa a l’interior del gegant), són molt espectaculars i deixa palès que s’ha invertit en imatge.

L’obra està dividida en dos actes totalment diferents. Durant el primer acte, dos personatges (els forners) han de buscar una sèrie d’objectes, que els porta a conèixer a la resta de protagonistes dels contes. Això serveix com a excusa per presentar-nos tots els personatges i la seva personalitat, per acabar amb un “happily ever after” (feliços per sempre) al final del primer acte.

El segon acte és quan es desenvolupa la part més nova de la història, on els personatges canvien de personalitat i es modifiquen radicalment els contes originals.

És diferent als contes tradicionals tot i que també tenen una actuació transcendental al llarg de l’obra perquè entrellaça històries i personatges fantàstics amb els quals hem crescut. Trenca amb els cànons dels contes tradicionals.

La Caputxeta la coneixem com una nena innocent, ingènua, crèdula i víctima, i a l’obra s’ens presenta a una nena incrèdula, astuta, picardiosa, frívola. Quan maten el llop, se’n fa una bufanda amb la cua.

Els prínceps que sempre són audaços, fidels i solidaris i que ho donen tot per la pàtria, doncs aquí són egoistes, covards, infidels.

La típica bruixa dolenta que s’acaba convertint en una bella dama, fa de mare sobreprotectora, acciona pensant en el bé de la seva filla Rapunzel, a qui va clausurar en una torre perquè no conegués ni patís durant tota la seva infància i adolescència; quan s’allibera, donades les circumstàncies, es llença per un precipici.

Al final, apareix la dona del gegant que es menja alguns dels personatges de l’obra i, el fet de no tornar a reviure, fa que sigui com un pas de la infància a la maduresa perquè tots els contes tenen un final feliç i, en canvi, a Boscos Endins el final no es del tot feliç ni tràgic. Potser aquesta és la moralina.

L’obra Boscos Endins es pot disfrutar en el Teatre Victòria fins al maig (o pot ser ho allarguin!). Podreu veure en aquest muntatge de Dagoll Dagom a l’actor, i veí de la nostra vila, Ferran Castells (director de Centrescènic) interpretant dos papers: el de Lacai del Rei i el d’Home Misteriós.



Per a més informació, podeu consultar els webs del teatre o del grup Dagoll Dagom.

Somaya El Asri Zigaf | Aina Castells Álvarez
4t d’ESO
Fotografia: Arxiu Dagoll Dagom

Flora del nostre entorn

Avellaner. Avellano.
Corylus avellana




Neve inter vites corylum sere, neve flagella Summa peto.

(No plantis l’avellaner entre les vinyes ni tallis la punta dels sarments)

“Les Geòrgiques” Publi Virgili Maró
(prop de Màntua 70 aC - Bríndisi 19 aC).

Arbre caducifoli d’uns 5-6 m d’alçada; fa nombrosos tanys que surten de la soca; té una capçada molt esparsa i irregular.

Les fulles són grans, amb el marge dentat i verd fosc i una mica aspres al tacte. Les flors, en aments, apareixen abans que les fulles i són petites. Les masculines són penjants (moc dels avellaners, arracada) de color groc i perduren tot l’hivern.
Les femenines són molt petites i estan pràcticament ocultes però destaquen els llargs estams vermells (safrà dels avellaners). Floreix de febrer a abril. Els fruits es cullen a final d’estiu.

Hàbitat: té l’origen a la regió mediterrània i creix, de manera espontània, al fons de les valls.

Etimologia del nom: el nom Corylus ve del nom grec de l’avellaner (korus = casc), per la forma de l’avellana; El cognom i també el nom comú, procedeixen de la forma sincrètica d’Abel·la (Avella nux), per la ciutat d’Avella Vecchia (Itàlia).

En el llenguatge de les flors significa reconciliació, extraordinarietat.

En el llenguatge dels somnis, si somies amb un avellaner vol dir “et brindaran ajuda i protecció per assegurar les teves possessions”. Si somies amb avellanes vol dir “per col·locar sota els millors auspicis els períodes de mancances, hauràs de patir privacions i realitzar sacrificis”. Té el sentit del rigor en la gestió dels negocis.

Utilització terapèutica: Les avellanes contenen manganès, calci, potassi i fòsfor. Gairebé un 50% del seu pes és àcid oleic. Aporten grans beneficis per a la salut ja que redueixen els nivells de colesterol i prevenen les malalties cardiovasculars. Tenen vitamina E i vitamines del grup B. Eleven la pressió sanguínia i són importants per a aquelles persones que han de realitzar un esforç físic o intel·lectual. Beneficia el trànsit intestinal i evita el restrenyiment.



En els adults actua com un factor de protecció contra l’arteriosclerosi.

Part medicinal utilitzada: L’oli combat les varices, ferides, flebitis, hemorroides; prevé l’arteriosclerosi i ajuda al funcionament de l’estómac i del pàncrees. És protector i tònic epidèrmic; millora les
funcions metabòliques bàsiques i l’absorció de calci.

Les fulles s’usen com a antiinflamatori i per combatre els edemes i la grip. La infusió de fulles s’utilitza en la neteja de ferides i nafres.

La closca s’utilitza per combatre la retenció d’orina.
La infusió de pol·len és sudorífica i té propietats antipirètiques.
L’escorça, tant la del tronc com la de l’arrel, s’usa per tallar diarrees i hemorràgies.

Ús cosmètic: S’usa per a l’elaboració de sabons, màscares i oli per a massatges. Penetra fàcilment la pell sense engreixar-la.

Altres usos: També se n’obté fusta flexible, de duresa i densitat mitjanai elàstica, de color blanc vermellós, amb vetes de color cafè. No és durable. És fàcil de tallar. Amb la clova es fa combustible. Se solen utilitzar branques d’avellaner jove per fer bressolets per al nen Jesús. Les més grosses, per fer bastons per als caminadors (Camí de Santiago).
L’avellaner és l’hostatger preferit en el conreu de la trufa negra (Tuber melanosporum).

Aplicacions culinàries: Les avellanes, fresques, seques o torrades, tenen nombroses aplicacions culinàries. Forma part del popular berenar: la “crema de cacau”. També se’n fa un licor molt perfumat. La mel d’avellaner, de color daurat, cremosa, d’un sabor exquisit és rica en vitamina A, i aporta totes les seves virtuts, especialment per a la pell.

Oli d’avellanes. Pot aportar un toc perfumat a aliments crus i cuits. La seva versatilitat permet multitud d’aplicacions fins i tot en la massa d’algunes postres.

Aplicacions màgiques: L’avellaner ha tingut un important paper en les cerimònies i rituals màgics. Les varetes d’avellaner eren utilitzades per les fades, bruixes, etc., ja que amb elles feien els seus conjurs (Ex: per remoure la marmita màgica i obtenir-ne els beuratges). La vareta ha de ser d’un rebrot de l’any; ha de ser tallat el primer dimecres de la lluna, entre onze i dotze de la nit.
Les avellanes constitueixen el símbol de la saviesa i transmeten aquesta propietat a les persones que en mengen.
Per als celtes representava la saviesa concentrada: una cosa dolça, compacta i nutritiva, tancada en una petita closca dura. Simbolitza el coneixement i la fertilitat. El mes Coll (el 9) està dedicat a l’avellaner i va del 5 d’agost a l’1 setembre.
Els druides invocaven la prosperitat i la fecunditat de la seva tribu sota els avellaners (nou mesos de gestació). En la seva simbologia observem com les forces de la Mare Terra, femenines, es troben en perfecta harmonia amb les forces celestials masculines. Expressa el moment místic en què l’home assoleix el coneixement complet. Acull la simbologia de la fecunditat femenina. El bastó o gaiata d’avellaner porta
en si mateix el poder màgic i l’autoritat suficient per ser l’arma dels pacífics.

Una mica d’història:
Els primitius, des del Paleolític, utilitzaven pinzells fets amb branquetes d’avellaners i els seus habitatges estaven construïts amb estaques arrebossades amb fang.



A Egipte s’han trobat restes de paneres, ruscos, etc. fets amb avellaner (entre el 3000 i el 2000 aC). A la Grècia hel·lènica era ja una planta molt conreada. Al Calendari Republicà Francès el dia Noisetier (avellaner) era el 26 de Pluviôse (20 de gener - 18 de febrer) i, es correspon, amb el 15 de febrer.

Mites i llegendes: Zeus li va regalar a Hermes (déu dels banquers, els comerciants, els lladres, els endevins i els missatgers) una vara d’avellaner; ell la va interposar entre dues serps que s’estaven barallant per a calmarles i es van entrellaçar al voltant de la vara o caduceu que, a partir d’aquí, identifica Hermes com a herald dels déus i representa la pau. Avui dia és el símbol de les farmàcies.
Aquesta idea de missatger de Déu i de la pau la tornem a trobar a La Bíblia: Moisès porta una vara d’avellaner per mandat de Déu; Aaró llança la vara d’avellaner, que es
converteix en serp, davant el faraó; a Josep, quan és escollit con a espòs de Maria, li floreix la vara.

Folklore
A la Ventafocs dels germans Grimm l’avellaner adopta el “treball” de la mare/fada protegint-la del mal i la injustícia. L’acompanya en el seu camí de sacrifici, aventura i màgia per obtenir la felicitat. Li dóna el vestit per al ball. En
aquesta versió, la Ventafocs és més decidida, més lliure, va a peu al palau i se’n va quan ella ho decideix, encara que el príncep se’n declara perdudament enamorat.

Patronímics:
A Catalunya hi ha 287 persones que es diuen Avellaner de primer o de segon cognom
Llanfairpwllgwyngyllgogerychw yrndrobwllllantysiliogogogoch és el nom d’un poble de Gal·les.
La seva traducció, per a qui no domini gaire el gal·lès, és “L’església de Santa Maria de l’Estany de l’Avellaner Blanc prop del Remolí Ràpid de la Gruta Vermella de
Sant Tisili”.
És el topònim més llarg del Regne Unit i el tercer més llarg del món.

Trini Mir Hernández
Dibuix: Francisco José García Breijo
Professor de la Universitat Politècnica de València
Fotografies: Joan Rivera i Solsona. Autor de “Flora del Pirineu”

De la parla

PETITA HISTÒRIA D’UN FRACÀS

Aquest que ara explicaré és un dels molts fracassos que he patit durant la meva llarga vida, que no són pocs. Però d’aquest, d’aquest que ara explicaré, me’n recordo molt, potser perquè va ser el primer o, si més no, és el primer que recordo. No devia pas tenir més enllà d’onze o dotze anys. Anava a una escola de monges franceses que van tenir l’encert d’ensenyar-me el plaer de la redacció. I, com que escriure m’agradava, jo era una alumna que no portava problemes. Fins al punt que mai no rebia cap càstig, ni tan sols una simple reprimenda. Això em molestava i feia que em sentís discriminada: m’allunyava de les meves companyes. Vaig decidir que havia de fer alguna entremaliadura sonada que mereixés un càstig just. Els càstigs injustos no comptaven, no eren nobles i em revoltaven.Jo volia un càstig guanyat a pols, amb totes les de la llei. Dels altres, dels injustos, ja n’havia patit, i en portava un de clavat al mig del cor.Encara el porto. Després de tants i tants anys no puc evitar que em revolti quan hi penso. I ja que m’hi he referit, faré un incís per explicar-ho. Jo no tenia gaire més de cinc anys i anava a un parvulari regentat també per monges, que no eren les franceses que em van ensenyar a redactar. Alguna cosa devia dir la monja que no em va agradar, perquè vaig xiuxiuejar a l’orella de la meva companya de pupitre: “aquesta monja està boja”. A l’espieta del meu costat li va faltar temps per anar a xerrarho a la monja, i aquesta –la mala bèstia– en comptes de no fer-ne cas, o de castigar-nos a les dues, a mi per dir-ho i a l’altra per xerrarho, em va tancar tota la tarda a la cambra dels armaris on deixàvem els abrics en arribar i el davantal quan marxàvem. Era una cambra petita i fosca, sense més llum que la que entrava a través d’una tarja que hi havia damunt la porta. No cal que la imagini, la veig perfectament. M’ha quedat gravada a través de les llàgrimes que no parava de vessar. Va ser una injustícia, continuo pensant que va ser una injustícia, i jo, ja ho he dit, volia un càstig just, just i ben merescut.

En aquell temps –1930– no hi havia bolígrafs. Escrivíem amb unes petites plomes d’acer que tenien la punta partida per un tall vertical que li donava flexibilitat i permetia una millor cal·ligrafia. Si es trencava la meitat de la punta i es clavava la ploma a la taula, es podien obtenir unes fortes vibracions. Això vaig fer. A mitja classe vaig començar a fer vibrar la ploma. El soroll va trencar el silenci de l’aula i nenes i professora es van preguntar alarmades: “Què és aquest soroll?” “Qui el fa?” va dir la monja.

Havia arribat el moment tan esperat. El cor em bategava. Em vaig alçar i amb la veu una mica tremolosa vaig dir: “Sóc jo! Sóc jo!”

No hi va haver càstig. Ja he dit en començar que havia estat el meu primer fracàs. No solament no se’m va castigar sinó que se’m va posar com a model de lleialtat i companyonia per haver assumit tota la responsabilitat del fet.

No va ser fins bastants anys més tard que vaig comprendre que el fracàs és el càstig que ens dóna la vida.



Maria-Rosa Wennberg Ball-Llobera
Filòloga
Fotografia: Imma Font Mas, retratista.

Mà de morter

De la sardina a la margarina

A l’hora de parlar d’aliments bons o dolents ensopeguem amb la primera dificultat. No hi ha aliments bons ni dolents, tot dependrà de multitud de factors: la quantitat, la qualitat, la freqüència de consum, l’estat de conservació, contaminants, tòxics o infeccions del producte, la salut del consumidor, la cultura i hàbits de consum de la població.

En primer lloc, defensaríem la SARDINA com un dels millors representants del peix blau, gras per excel·lència, que té un dels millors greixos per a la salut, els anomenats omega 3, que són greixos poliinsaturats molt bons aliats per al nostre bon estat cardiovascular, entre d’altres virtuts.

Molts estudis confirmen que hauríem d’aportar omega 3 a diari a la nostra dieta, per a combatre l’excés d’altres greixos menys sans. Els omega 3 fan més elàstiques les nostres artèries i menys espessa la nostra sang, a més de ser antiinflamatoris naturals.

Però com totes les coses de la vida no és tan fàcil, i ens trobem amb un petit i alhora gran problema amb la riquíssima i estimada SARDINA. Quan les sardines eren més sanes i els mars estaven menys bruts, es creia que el peix blau era dolent i poc saludable. Avui que tots els metges en recomanem el seu consum, tenim la pega que el peix, sovint, ve contaminat. Vatua l’olla! Ens estaran castigant des d’allà a dalt?

Per contrapartida tenim la untosa MARGARINA, que és un nou aliment, doncs és industrial; és a dir, no es troba a la natura, la fabriquen a través d’un procés anomenat d’hidrogenació pel qual un oli que era en estat natural un greix líquid, deix de ser-ho, per passar a ser margarina.

Serà més fàcil d’untar, de treballar en brioixeria, més fàcil de conservar. Sí, però no més sa que abans que la mà humana fes girar les molècules de l’oli en una màquina i fes que el greix es fes més sòlid i no tan recomanable. Aquests greixos estan preocupant molt a la ciència actual. Poden contribuir a l’arteriosclerosi i a l’obesitat, doncs no són sintetitzats tan bé com els olis naturals pel nostre organisme i els acumulem.

En fi com a consells finals us diria: menys manipular la naturalesa, menjar aliments no tan processats per les indústries i per acabar, menjar de tot una mica i no massa de res.

Una mica de SARDINA i una mica de MARGARINA.

M. Teresa Huguet Fité
Metgessa especialista en nutrició

L’Escola, primera gran etapa de la VIDA



Quan jo anava a estudi, l’any 1952, a la classe que dirigia el mestre Sr. Leopoldo Vall, ja estàvem a l’avantsala de la nostra “Llicenciatura”. El Sr. Josep Salort era el director de tota la secció dels alumnes masculins de les Escuelas Nacionales. A la classe que regia el Sr. Ignácio Pérez, que era l’única del Patronat Antoni Roig, s’hi ensenyava el mateix curs equivalent que la quarta classe de les E. N.

La directora de “l’apartat” de les noies, fou la mestra Maria Antònia Hernández, una gran persona casada amb el també ensenyant Sr. Cayetano Mir. La Sra. Pepita Salort, que ens ha deixat recentment, va compartir aula per les tardes, en forces ocasions, amb nosaltres.

Dono el meu testimoni de tres homes que s’hi van dedicar en cos i ànima. Mossèn Joaquim Boronat, entre juny de l’any 1919 i octubre de 1950. Mossèn Jaume Espí, rector de Sant Sebastià de Clarà i Sant Joan de Baix a Mar. També exercia el seu mestratge a la Capella de la Residència Hospital Pere Badia. I en Salvador Borrell, un humanista, laic, republicà i catalanista, que va sofrir en pròpia pell els estralls de la desfeta de l’any 1939 amb la presó i l’exili.

Reposin en pau tots ells i aquest és el meu homenatge a la seva memòria. Trist és l’home en què no queda res del nen que va ser.

Pere Abadia Recasens.
Fotografia: Cedida per Pere Abadia Recasens

Recordes quan?

D’alumna a mestra: Antonieta Cañellas Salvat

Avui hem anat a visitar la senyora Antonieta de Cal Carsus, una dona molt agradable i riallera. Ha estat molt amable amb nosaltres i l’entrevista ha resultat divertida i interessant.

L’Antonieta ens ha parlat sobre la seva experiència com a alumna i com a mestra. Perquè ella va ser alumna i també mestra dels més petits i, durant molts anys, mestra de costura de moltes noies, avui dia àvies.

A l’escola. L’escola pública, en aquell temps, era totalment gratuïta i els donaven també el material escolar (el pagava el Patronat Antoni Roig). Això era un gran avantatge per a les famílies i més si eren nombroses.

Des de petits, a les escoles, els nens i nenes anaven separats. Hi havia entre vint i vint-i-dos alumnes per aula.

Quan va néixer el seu germà petit, la mare els va enviar al Patronat. Potser perquè era gratuït o bé pel tarannà del seu pare.

En aquell moment hi havia la dictadura d’en Primo de Rivera i no s’estudiava català. Amb la Segona República el Patronat va passar a ser escola de l’Estat i es van començar a fer català. La seva primera mestra va ser la senyoreta Maria Hivern. L’any 37, durant la guerra, va deixar d’anar a l’escola.

Ens va ensenyar la llibreta de classe de quan tenia onze anys, que estava en mol bon estat, sent una demostració de l’amor amb què l’Antonieta l’ha conservada.

A les tardes feien labors per arribar a ser bones mestresses de casa encara que, en aquell moment, hi havia força fàbriques a la Torre i moltes nenes, als catorze anys, hi anaven a treballar. La vida no era com ara. Hi havia força més necessitats.



Quan l’escola va passar a titularitat pública, la van pintar, “Estava tan maca!, la façana, la reixa... I ara quan hi passo penso: Verge Santa, com està això! I allí hi entra hi surt tothom. Abans l’escola era com a sagrada!” Ara quan es troben amb amigues de tota la vida, encara en parlen de l’escola. Perquè la vida d’un nen era anar a l’escola de dilluns a dissabte, sortir al carrer a jugar i no gaire més, ja que el cinema era car; valia 0,65 pessetes (0,0039 €).

Després de la guerra espanyola i durant la Segona Guerra Mundial van haver moltes necessitats. Van ajudar molt els argentins que enviaven carn i verdures (com ara les mongetes perones que, es diuen així en memòria d’en Perón, aleshores president de l’Argentina).

A casa seva, de tota manera, no van passar massa ànsies perquè tenien la sínia.

Després de la guerra d’aquí, hi havia un noi que estava com a mestre interí a l’aula dels més petits i se’n va anar a Zaragoza a estudiar veterinària i, a l’Antonieta li van oferir fer aquestes classes. Va treballar amb els més petits durant una mica més de dos anys. Recorda aquesta època com a molt bonica.

La costura. De molt joveneta, a l’estiu anava a ca l’avi, a l’hort de Cal Ratxet i allà les tietes l’ensenyaven a cosir.
La roba es feia a casa, camises de dormir, pantalonets... va insistir en què només es comprava el mitjons, les mitges i alguna coseta més. Així, amb les tietes va fer les primeres passes amb la costura.
Després va anar a fer el Corte y Confección amb la Montserrat Mercader Morà, a més a més d’aprendre també s’ho passaven d’allò més bé, l’expressió de l’Antonieta va ser “De fet cosíem poc, però rèiem molt!”. Més tard va començar a anar a cosir per les cases. Això ho va fer bastant de temps. Quan ja estava apunt de casar-se va començar a agafar feina per fer-la a casa seva i va tenir les seves primeres dues pupil·les. Per aquest taller van passar moltíssimes noies a les quals ella va ensenyar a cosir. És a dir, tornava a ser mestra.

La gent va seguir fent-se la roba fins ven entrats els anys seixanta, quan el país començava a refer-se de la duríssima postguerra i l’aïllament. A mida que es tenien més diners s’anava cosint menys a casa. Les clientes preferien anar a una botiga, remenar i comprar-se allò que necessitaven.
Era massa pesat esperar que la modista et cosís!

La primera peça que ella es va comprar va ser una camisa amb les últimes pessetes, però és clar, ella és de l’ofici.

Gypsy Nel·lo Peeters
2n d’ESO -14 anys
Fotografia: Cedida per Antonieta Cañellas Salvat

Menjim, menjant

Aprenem a cuinar?

Si tens alguna cosa a dir-me, adoctrina’m
Si vols, escolta’m

Tots tenim molt a dir, de mil maneres, amb mil exemples. Tots sabem coses que els altres volen conèixer. El mestre que amb paciència i passió ens regala la seva saviesa, ens endinsa en un oceà de coneixements on trobem joies que ens acompanyen i no ens abandonen, ens ensenya a saber el què, el com, el perquè, el on i perquè no, les conseqüències.

Vivim amb una informació que espera que hi parem atenció. Mai no serà un temps perdut aquell que dediquem a un llibre, una revista, a la ràdio, a la televisió, a la xarxa, a la veïna del segon, al forner...

També a la cuina, com part important de la cultura que és, trobem un gran exemple d’educació. Hi ha escoles, tallers, llibres, revistes, programes de cuina a la televisió, a la ràdio, a la xarxa...
Per tot arreu veiem grans experts que molt sovint han tingut de mestre a algú de la seva família, sovint la mare o la iaia.

El fet de cuinar té una posició privilegiada en les feines diàries que comporta una casa i el benestar dels seus habitants.
Per a mi és molt més gratificant fer un bon àpat que passar l’aspiradora, i sempre és més estimulant el resultat.
La cuina és un món de plaers que s’endinsa en el nostre organisme d’una manera molt directa.

A més a més, cuinar és obligatori, proveu a empassar-vos, durant una setmana, menjar ràpid: ja veureu que cap al final del procés tindreu els nervis a flor de pell i us sentireu molt neguitosos.

Per sort aquí no passa sovint, sempre hi ha temps de fer una bona amanida o d’anar a casa de la mare que ens sedueixi amb una cassola de cloïsses amb ceba.

En la nostra civilització tenim la immensa sort de poder triar entre un ampli ventall de les sanes delícies que ens ofereix la cuina mediterrània. A molts indrets de la Terra, no la tenen i es veuen obligats a repetir constantment els quatre aliments que tenen a l’abast. Afortunats nosaltres!

Però estem perdent l’experiència de cuinar amb temps. El fet que les dones treballin fora de casa ha derivat en una recessió en l’aprenentatge de la cuina dins la família.

S’observen casos extrems que indiquen que els nens no reconeixen un pollastre sinó la seva pota o el seu pit. De petita, a l’escola, ens van portar a una granja i vam poder veure aquests animals vius i en directe però, avui, molts nens es pensen que els pits de pollastre els fabriquem industrialment.

Aquesta també és una feina que queda pendent.

Sovint arribem a casa esgotats, els nens també ho estan, i enllestim, en deu minuts, un sopar carregat de calories i agents artificials i passem a una altra cosa.

Val a dir que tampoc s’ha d’aclaparar a la gent amb la nutrició, però sabem que el menjar bé és una de les dues coses que generen més dopamina al nostre cervell, estimulant-lo i beneficiant-lo anímicament.
I hem de mantenir una bona dieta si volem gaudir d’aquest pla de pensions que tant ens costa de pagar!

El menjar, com les factures, ens acompanya de per vida. Per què, doncs, li traiem importància? Comencem el dia amb presses i esmorzem qualsevol cosa que espanti la gana. Per què no consultem a qui està al nostre abast? Preguntem a la mare, a la sogra, a el cuiner del restaurant de sota, al metge. Sempre podrem trobar pautes que ens esclareixin dubtes genèrics.

Els nens tenen una gran capacitat d’aprenentatge, se saben la plantilla del Barça de dalt a baix! Així que, per què no dediquem una estona a cuinar amb ells? El nen espanyol (no les nenes) se situa en el rànquing d’obesitat per derrera dels mal-alimentats EEUU. Aquest fet és alarmant, qui havia de dir que amb la dieta mediterrània de la qual gaudim, plena de matisos tan saludables, ens trobaríem davant d’un fet tan insòlit?

La canalla no té aquest problema per menjar oli d’oliva, pernil, paella o ranxets.
Pateix aquest fet degut a un còctel explosiu. Posem a la boca del nen o de la nena un raig de publicitat a mitja tarda farcida de calories, després li afegim un raig de sedentarisme, barregem tot el conjunt i quan la textura ja és lluent el decorem amb una cuina ràpida i malsana.

El que aconseguirem és un nen amb una malaltia que pot ser crònica i molt perillosa per a la seva salut. A més, el carregarem de complexos degut a la influència que pateixen observant aquest cossos gairebé esquelètics que ens envolten als mitjans de comunicació.

Hauríem imaginat en el pitjor dels casos que el nen europeu amb problemes de pes viuria a Londres o a Berlín, però no, el tenim aquí davant, potser a dins de casa. Ens mira amb ganes d’aprendre, no deixa de ser un nen ple de preguntes. Si podem explicar-li com venim al món, pensem que no és gaire dif ícil explicar-li com fer unes delicioses galetes a casa sense cap tipus d’agent químic ni excés de greix.

Després agafem la pilota o la bicicleta i li ensenyem com gaudir d’una vida més sana que l’hi garantirà un futur millor.

Rocío Merino Mir
Cap de cuina d’El Esmero, Els Munts

De papers

L’Arxiu presenta

Segurament una de les primeres paraules amb les que associem l’aprenentatge és “escola”, el centre on els mestres ensenyen diversos coneixements i els alumnes els aprenen.
L’ensenyament no sempre ha estat a l’abast de tothom (i encara menys per a les dones), de fet és una fita assolida ben recentment (segle XX). Per això, per a la vila de Torredembarra, té especial rellevància la creació de l’escola Antoni Roig a finals del segle XIX.
Part de la primera gestió del centre es conserva a l’arxiu torrenc:

Codi de referència: CATAMTO 5. 3.2 31-33

Títol: Gestió de l’activitat. Ensenyament

Nivell: Grup de sèries.

Data: 1897/1996

Volum i suport: 3 capses, paper

Història del productor: el dia 3 de setembre de 1886 es va constituir la primera Junta del Patronat, el qual va ser fundat per
satisfer la voluntat testamentària del comerciant Antoni Roig i Copons (Torredembarra, 1817 – 1885), que va ser un dels indians que van fer fortuna a les Amèriques. En el seu testament (3 de juliol de 1878), va deixar els seus béns per crear una Fundació Piadosa, amb l’objectiu de desenvolupar l’ensenyament entre els nens i nenes de Torredembarra, així com atorgar un dot a les donzelles pobres de la vila pel seu casament.

Abast i contingut: malauradament no s’ha conservat massa documentació, però la disponible permet apropar-nos a l’organització de l’escola, els mètodes emprats, algunes llistes d’alumnes, entre d’altres aspectes.

Sistema d’organització:
3. Gestió de l’activitat.
3.1 (Dotació de donzelles)
3.2 Ensenyament
3.2.1 Creació i govern de l’escola
3.2.2 Docència
3.2.3 Alumnes
3.2.4 Provisió de places: professorat i conserge
3.2.5 Material escolar i despeses
3.2.6 Correspondència

Condicions d’accés: lliure.



Núria Canyelles Vilar
Arxivera municipal
Fotografia: Rosa M. Guasch - Aj. Torredembarra

Professor de...

Sardanes

Aquest món està ple de professors: d’idiomes, filosofia, ciència, psicologia, consum, política, música, religió, oficis, esport, ball, etc.

Jo m’atreviria a dir que, qui més qui menys, tothom ha fet de professor d’alguna cosa. Recordo que la primera cosa que vaig ensenyar va ser, als meus dos germanets –l’onzè i el dotzè, que per cert són bessons– a caminar.

Una altra de les coses que recordo amb molta estima és quan la meva tieta em va ensenyar, quan jo tenia nou anys, a ballar sardanes. Resulta que ara sóc jo qui dóna classes de sardanes a Torredembarra.

Ensenyar és molt enriquidor; quan veus que l’alumne ja et supera i que ja en sap més que tu, quan va començar no sabia ni moure els peus, i ara ja vol saltar, ja fa malabarismes amb els peus, no es cansa mai... Renoi, val la pena.

A la nostra vila tenim una colla de jovent, noies i nois (dominen les noies) –per cert, sempre m’he preguntat com és que hi ha més noies que nois ballant sardanes.
L’altre dia tot parlant-ne amb el grup, les noies feien el següent comentari: “és que als nois els hi fa vergonya –són uns porucs”. Que consti que jo vaig sortir en defensa dels nois (potser perquè en sóc un i em vaig sentir malament que ens ataquessin d’una manera tan directa). Elles varen insistir: “que va, és que són uns graponers i no s’hi veuen amb cor”. Ràpidament vaig tranquil·litzar els ànims tot argumentant que “el dia que s’adonessin que ballant sardanes es gaudeix de veritat, es fa una activitat sana i noble, que no perjudica, que manté el cos en forma, i no cal dir (el més important) que ballant sardanes mantenim viva una de les millors tradicions de Catalunya, veurien com no s’ho pensarien ni un minut. També voldran ser dels que defensin el que és nostre”.

Passi el que passi, continuarem fent de professor per seguir ensenyant a ballar la nostra dansa: la sardana.

Josep Font Gumfaus
Professor de sardanes

L’antic col·legi Antoni Roig

Pujo, com tantes vegades, l’escala vella i desgastada per tants de peus, grans i petits. La pedra està polida i brillant. Alço els meus ulls i veig les dues finestres, una a la dreta i una a l’esquerra, on fa anys, jo i molts més, anàvem a classe.

Al mig, l’entrada amb unes quantes escales que semblen un eufemisme a l’ensenyança, un curs més, una escala més. Les pujo, tot recordant dies de col·legi.

Una estranya sensació s’apodera del meu ànim, si paro atenció encara puc sentir les veus cridaneres dels nens i les nenes. Per això, sempre que escolto el xiscle de les orenetes em sembla que ja és l’hora de sortir de l’escola.

També recordo aquells professors carregats de paciència i de bones intencions.
Mare meva! Quan penso que tenien que batallar cada dia amb classes de trenta nens, més o menys com ara, s´ho mereixen tot.
Proposaria que, de la mateixa manera que es va fer una escultura dedicada als avis davant de les Monges es fes una dedicada als professors, als mestres, allí dins, on tantes i tantes hores van passar, on deixaven el millor d’ells, perquè aquells nens i nenes, que ara som pares i mares, tinguéssim cultura i molta educació ètica, se’n diu ara.

M’assec en aquell pedrís fred, com sempre, en el meu lloc; allí ens ajuntàvem els amics, els de la colla, per pujar a fer classe, cada dia era diferent, de vegades, per sort meva, la primera hora era la de matemàtiques, o la de llenguatge, i llavors jo era feliç. Els meus professors em van ensenyar la bellesa dels números i la meravella de les lletres, entre altres coses. Però si era química..., malament! Allò era un drama per a mi.

Tan de bo pogués tornar a ser un infant i tornar a col·legi, i tornar a passar els nervis per un examen. Des de la perspectiva dels anys, quantes coses canviaríem, veritat?

He de confessar que el dia que vaig acabar l’EGB i vaig sortir, per última vegada com alumna d’aquell centre, vaig plorar.
Em vaig acomiadar dels meus mestres plorant i jurant que mai els oblidaria, i mai ho he fet. Alguns d’ells ja no estan entre nosaltres: el senyor Mir, sempre amb un somriure als llavis i la seva saviesa; el senyor August Martínez i el seu posat seriós, però un tros de pa beneït. Suposo que, allà on estiguin, encara deuen vetllar
pels seus nens.

Si parlem de generacions anteriors tenim la senyoreta María Antonia Hernández, que va desaparèixer tràgicament en un maleït accident de tràfic i a qui ara se li fa el merescut reconeixement, donant-li el seu nom a la nova biblioteca. Tot i que el seu espòs, el senyor Mir, també hauria d’entrar en aquest homenatge perquè, ben pensat, tots hem estat deixebles del senyor Mir.

Ella va ser la que va impulsar el fet de tenir una biblioteca, ganes d’ensenyar, mestra per sempre.

Aquell col·legi és part de la nostra història, forma part de les nostres vides. Ara el veig brut, abandonat, sembla que no se l’estimin, i és nostre, com el mateix Ajuntament.

S’hi fan moltes activitats i hauria –sempre sota el meu punt de vista–, d’estar més cuidat.

No sé si mai s’han parat a pensar quantes generacions de torrencs i torrenques han estudiat allà, i crec que es mereix que el cuidin i el protegeixen com a un avi, ple de saviesa que és.

Em dirigeixo a la Regidoria de Cultura, si us plau, cuidem els nostres tresors, i fem que les properes generacions sàpiguen de qui o de què parlem, que puguin gaudir d’un
espai tan bonic i tan nostrat com l’antic Col·legi Antoni Roig.



Agnès Llorach Solé
Escriptora i coordinadora de tallers d’escriptura

Creu de terme

Creu de terme de Torredembarra

A l’edat mitjana Torredembarra estava rodejada d’una muralla de pedra i argamassa, de la qual avui se’n conserva ben poca cosa. Aquesta muralla tenia tres entrades: el Portal de Padrines, o de la Vila, el Portal de la Bassa i el Portal de la Creu. Els dos primers encara existeixen.

El Portal de la Creu, dit també del Mar -perquè des d’allí sortia el camí que portava a la platjaestava situat a l’extrem est de la vila, al pas que avui separa la plaça de la Font de la plaça de la Vila.

La plaça de la Font, tot i que al llarg dels anys ha tingut diverses denominacions, és coneguda amb aquest nom des del 1869, quan s’hi va instal·lar una font pública encara avui existent. Abans, però, era coneguda amb el nom de plaça de la Creu ja que allí es trobava l’antiga Creu de Terme de la vila. Amb el pas dels anys Torredembarra va anar creixent i la creu va anar quedant dins de la vila. Aleshores es va canviar d’emplaçament i es va instal·lar on s’unia l’antiga carretera reial i el carrer de Pere Badia, exactament als terrenys de la finca coneguda com a l’Hort del Nap, on avui hi trobem el supermercat Caprabo.

Amb el temps, en aquest nou emplaçament s’hi van anar construint altres edificacions i la creu de terme va quedar amagada i enclavada en una paret de la finca i, mica en mica, es va anar desmantellant, restant només la columna i el capite ll. La creu sembla ser que era d’estil gòtic i que va ser construïda durant el domini dels Icard sobre la vila, probablement durant el mandat del primer dels Icard, D. Pere. Si es així, la creu dataria dels últims anys del segle XIV o primers anys del segle XV.

L’any 1929, el Dr. Rosalí Rovira i Oliver, fill predilecte de la vila i gran seguidor dels valors religiosos, va voler restaurar-la fent-se càrrec ell mateix de totes les despeses. El dia 13 d’octubre, la nova creu es va instal·lar uns metres més enllà d’on havia estat col·locada l’antiga. El nou emplaçament corresponia a uns terrenys propietat del Dr. Rosalí Rovira que va cedir “gratuita y perpetuamente” a l’Ajuntament de Torredembarra amb la finalitat que la finca esdevingués un parc municipal i amb l’única condició que no s’hi construís mai cap edifici que “pueda perjudicar las vistas de las fincas vecinas”. D’aquesta manera s’assegurava que la creu de terme estaria en un lloc segur i visible. La restauració de la Creu la va dur a terme l’escultor tarragoní Sr. Salvador Ripoll que la va fer a imatge d’altres creus existents al segle XV.

Durant l’acte d’inauguració de la nova creu, mossèn Joaquim Boronat va llegir una emotiva poesia i van parlar l’alcalde Sr. Josep Maria Bofill Parera i el cardenal de Tarragona, el Sr. Josep Bru. El diari catòlic La Cruz va publicar la notícia uns dies més tard. Amb motiu d’aquesta restauració de la creu de terme, el Dr. Rosalí Rovira va publicar un petit opuscle sobre la història de la mateixa imprès a la impremta Sancliment.

La nova creu de terme, però, no durà gaire. El 14 d’abril del 1931 es va proclamar la II República, i a partir d’aleshores, van córrer nous aires pel que fa al culte religiós i els símbols que el representaven. La nit del 10 d’abril del 1934 la creu va ser destruïda per uns desconeguts. Segons ens explica l’Emili Mercadé, en un article publicat l’any 1989, els mandataris d’aleshores (amb Eduard Fité López d’alcalde) van fixar un dia per desmantellar la creu. Sembla ser que van arribar a fer-ho públic i a anunciar-ho com si es tractés d’una festa. De totes maneres, uns dies abans algú se’ls va avançar i la van fer desaparèixer, diguem-ne, abans d’hora.

Segons la versió dels fets del Dr. Rosalí Rovira la destrucció de la creu de terme la van fer coincidir amb el tercer aniversari de la proclamació de la República quan “Cuerpos humanos, sin alma cristiana, en odio a Jesucristo, en quien dicen que no creen, se gozaron derribando y destruyendo(la) a martillazos”. Amb motiu d’aquesta desaparició de la Creu de Terme el Dr. Rosalí Rovira va publicar una segona edició de l’opuscle abans citat.

Teresa Minguijón Pablo | David Morlà Gómez
Membres del Centre d’Estudis Sinibald de Mas

Diverses lectures

Aprenent català arreu i marroquí a Torredembarra

El 29 d’abril se celebra el Dia Internacional de la Catalunya Exterior en reconeixement a la tasca de defensa i promoció de la catalanitat al món. Les Comunitats Catalanes de l’Exterior són agrupacions privades de gent catalana i estrangera catalanòfila per tot el món. Casals, centres i agrupacions acadèmiques i empresarials que tenen com a objectius la promoció de Catalunya entre la societat civil i el suport a la gent catalana resident a l’exterior, i són, essencialment, una finestra cultural de Catalunya en la terra que les acull. Es reconeixen oficialment 115 Comunitats a gairebé 40 països, que es beneficien d’un catàleg de serveis de la Generalitat, com és l’enviament de publicacions periòdiques catalanes, l’organització de cursos de català, ajuts a la creació de pàgines web, beques per a estudis de postgrau a Catalunya, estades a Catalunya destinades a joves o descomptes per veure la Televisió de Catalunya Internacional.



Entre el 21 i el 25 d’abril té lloc al Palau de Congressos de Tarragona la Quarta Trobada Mundial de Comunitats Catalanes al Món, que ens brinda l’oportunitat de conèixer la seva tasca. Un bon exemple és el Centre Català de Rosario (Argentina), per la seva excel·lent gestió de recursos, la direcció d’activitats d’èxit, la millora contínua, el suport a altres centres i la programació estable de cursos de català. L’eficàcia de la formació ve donada pel professorat i perquè preparen l’alumnat per superar les proves oficials, amb una mitjana de 37 alumnes en cada grup inicial i de 12 alumnes en els cursos de segon i tercer Elemental. De forma més oberta mantenen el taller de conversa Arrels, amb una mitjana de 13 participants. La direcció del centre ens informa del fet que molts estudien moguts pel desig de conèixer la cultura catalana i per estimar unes arrels més o menys llunyanes.

En sintonia amb aquest respecte a la cultura i les llengües, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia engeguem diverses línies de treball: promovem l’aprenentatge d’idiomes estrangers, donem suport a cursos oficials de català i oferim eines per a l’autoaprenentatge d’idiomes. Així, després de la prova pilot, reprendrem el curs d’àrab marroquí parlat, fent un segon nivell i encetant un nou nivell inicial. A més, acollirem els cursos de català organitzats pel Centre de Normalització Lingüística de Tarragona.

I és que, segons el Manifest de la Unesco de la Biblioteca Pública, és missió de la biblioteca donar suport tant a la formació individual i la formació autodidacta com a
la formació acadèmica en tots els nivells. Per aquests motius, també allotjarem el projecte del Centre d’Estudis Sinibald de Mas de crear una Aula d’Extensió Universitària, que engega amb sessions de contingut històric amb els següents títols: “Els borbons”, “Judaisme i cristianisme” i “Els templers”.

Les sessions es duran a terme a la Sala de Formació de la Biblioteca, un espai apte per a sessions de formació, presentacions de llibres, conferències, exposicions i altres activitats de dinamització cultural. Per a l’ús d’aquesta sala cal formalitzar una sol·licitud i, entre tots, programar activitats d’interès local, que es podran consultar a la pàgina web de la Biblioteca.

Però, a més, a la Biblioteca disposem de la Sala de Treball en grup, un espai pensat per poder treballar dues o més persones conjuntament sense interferir en l’activitat pròpia de la Biblioteca. Per poder utilitzar aquest servei cal fer reserva prèvia al taulell d’informació o bé per telèfon o per correu electrònic, indicant el dia i el temps que es necessitarà, i presentar el carnet de la Biblioteca. Ambdós espais permeten l’ús d’ordinadors i, com a tot el parc de Cal Llovet, la connexió a Internet.

Ana Merino Mir | Montserrat Ribas Mata
Directora de la Biblioteca Mestra Maria Antònia | Bibliotecària
Fotografia: Mauri -Aj. Torredembarra

Entorn

Cinc qüestions, cinc

Educació ambiental

1. Els Muntanyans no només són objecte d’activitats escolars per als centres de Torredembarra. També vénen a aprendre com és en realitat una platja (les altres han perdut les seves dunes, plantes i animals que en són característiques) estudiants d’altres parts de Catalunya i d’altres nivells. Fins i tot vénen a fer les seves pràctiques estudiants universitaris, treballs de fi de carrera, doctorats d’altres països europeus. Des de fa molts anys, per la tardor, vénen estudiants de Biologia de la Universitat de Barcelona a realitzar una pràctica obligatòria. De quina assignatura es tracta?

a. Zoologia;
b. Botànica;
c. Ecologia

2. Quan un nen o nena té inclinació envers la música o l’esport, acostuma a disposar de diferents ofertes al seu abast per a desenvolupar la seva sensibilitat. Corals, grups de música popular, escoles de música, professors particulars, grups esportius de base, etc., sumen una gran quantitat de possibilitats. Però quan a un nen o nena li agraden les plantes, els ocells o les petxines, on pot desenvolupar les tècniques naturalistes? Els Muntanyans han estat objecte de diverses promocions d’escoles de naturalistes per part del GEPEC-EdC. Les últimes han tingut com a una de les bases de la seva filosofia que els pares acompanyin el fill o filla durant les activitats a fi d’evitar l’absentisme paternal. Fem una prova per a avaluar el nostre nivell naturalístic: què és l’albellatge?

a. Una gramínia
b. Un arbre de ribera
c. El reflex brillant típic d’algunes papallones

3. Les tres formes de resoldre un problema (també ambiental) són: la tecnologia, la punició-legislació i l’educació. L’una sense l’altra no pot resoldre cap problema. La Unesco ha celebrat múltiples reunions internacionals sobre educació ambiental a partir dels inicis dels anys 70 en diferents ciutats del món. Les primeres apuntaven ue els destinataris havien de ser tant nens com adults. Després, aquestes reunions afirmaven que l’educació ambiental s’havia de realitzar a tothom, però especialment als adults donat l’accelerat deteriorament del planeta i a que una generació de nens triga vora 30 anys a canviar la generació precedent. A quins grups de estinataris la Unesco proposa centrar els esforços en educació ambiental a les darreres reunions internacionals?

a. Als homes del temps pagats per multinacionals del petroli que no els interessa resoldre els problemes del canvi climàtic derivats dels seus negocis
b. Als pobladors dels països més desenvolupats per a donar exemple abans que exigir mesures als subdesenvolupats
c. Polítics, educadors, periodistes, empresaris i líders socials

4. De moment, els únics quatre quaderns pedagògics editats a Torredembarra versen sobre educació ambiental centrada als espais litorals torrencs. Especialment el dels Muntanyans. Versen també sobre aspectes socioeconòmics i ecològics del barri de Baix a Mar (del qual s’inclouen retallables d’edificis emblemàtics), el port, el Roquer i el propi fons marí. Hi ha activitats prèvies, al camp i posteriors. S’han preparat per a edats compreses entre quatre i més d’onze anys. Tots ells es poden baixar gratuïtament de l’apartat “quaderns didàctics” del web:

a. muntanyans.gepec.org
b. www.gepec.org/muntanyans
c. www.gepec.cat/muntanyans

5. Hi ha estudis que afirmen que el 40% de la nostra població té dificultats (sensorials, físiques, psíquiques) d’accessibilitat en general i per a accedir al medi natural en particular. S’inclouen persones d’avançada edat per a les quals, per exemple, la lletra de tamany petit, els és, com a mínim incòmoda. Cofinançats per l’obra social d’una de les caixes d’estalvi, al GEPECEdC desenvolupem el programa d’itineraris de natura accessibles “Natura per a tothom”. I una de les moltes qüestions que estem aprenent i observant és que els col·lectius amb discapacitat (ara diversitat funcional) no volen segregacionisme respecte de la resta. I és que s’ha comprovat que les millores com rampes i ascensors, fan la vida més còmoda per a tothom. No volen uns lavabos adaptats per a ells, volen que tots els lavabos ho siguin i d’aquesta manera seran més amables per a tothom. No volen que hi hagi publicitat per a ells en lletres més grosses, volen que tots els materials tinguin lletres més grosses perquè tothom ho puguem llegir de manera molt més còmoda. I així ens passa que, per exemple, els arquitectes no tenen com a assignatura obligatòria l’accessibilitat (d’obligat compliment, teòricament) i ens trobem el dia de la inauguració de l’Ajuntament de Torredembarra al Castell amb un problema (ara resolt):

a. la inclinació dels miralls dels banys impedeix que les persones en cadires de rodes es puguin veure reflexades
b. la porta d’entrada té un petit esglaó que fa ensopegar a més d’un i dificulta l’entrada de cadires de rodes quan amb una lleugera rampa tothom podria entrar sense problemes
c. hi ha extintors que sobresurten de la paret de manera que els cecs hi poden ensopegar per no poder-se detectar amb els bastons

Solucions: 1c, 2a (de fet, segurament és la planta que més hem vist a la nostra vida, és vora gairebé totes les carreteres i camins, i fins i tot carrers), 3c, 4 totes els respostes són valides, 5b.

Ramon Ferré Sánchez
Membre del GEPEC-EdC

Nedant el Tàmesi

“A què has vingut a Londres?” em pregunten, i no sé què respondre. Hi ha moltes raons. Explico la meva residència a la ciutat en el passat. Explico la meva tornada desitjada. Explico els daltabaix que he viscut per arribar-hi, la por a l’avió, el temps esperant, el diner reunit i els preparatius escolars. “A quina universitat estudies?” és la següent pregunta, la que sempre ve. Estudio en una universitat espanyola, a distància i tinc la sort de poder fer els exàmens aquí. Això m’ha facilitat les coses. Haver començat una carrera a Londres, haver-la deixat a mitges, haver tornat a començar de zero, m’ha fet ser previsor i escollir-ne una que em permetés anar i venir si volia (no a tot arreu, però sí a unes quantes ciutats somiades).

Comença el curs i tot són aparadors plens de llibretes noves i estoigs amb el ratolí cuiner. Entro en una botiga i m’ho enduria tot. Papers de colors, punts de llibre adhesius, cartolines, llapis, gomes, sobres. Els meus ulls fan pampallugues però, en un atac de maduresa, compro l’imprescindible, allò per què he vingut; al cap i a la fi, estudiar a distància redueix la quantitat de material que necessito. Per als exàmens ja em compraré nous bolígrafs per a assegurarme que no me’n faltin.

Sóc a Portobello i en acabat de les compres tinc dues parades més. La primera és la meva universitat, un recinte amb nom de fruiter on semblo haver entrat en una altra dimensió. Camino per passadissos de jardí tardorenc, per portes petites com si seguís, un cop més, el conill d’Alícia. Tot d’una sóc en un pati d’escola envoltat de nens de no més d’onze anys. Accents, accents de tot arreu, accents castellans, gallecs, valencians, andalusos.

Paraules barrejades, xifres en castellà, monedes en anglès. Jocs que desconec amb noms que aquí semblen estrangers. Una mestra se m’acosta: “¿Te puedo ayudar?” i m’informa d’on és la meva universitat: al costat de la guarderia. Per la finestra nens petits jugant, presumiblement, també en castellà.
Surto al cap d’una estona amb els papers en regla i de cop m’adono que al meu voltant, a mesura que m’allunyo d’aquells murs, la gent deixa de parlar en la meva llengua. No sé on sóc, per uns instants, doncs sembla que encara no hagi arribat.

Molt a prop està l’escola on treballa el Kurt, el jove director d’un col·legi privat. A l’entrar m’adono que tot és molt diferent. L’estructura endreçada i cronometrada de les institucions britàniques; el desordre inequívoc d’un ambient estrany. Nens i nenes tots iguals amb la mateixa americana, però no és per ser privada, és un comú en aquest país. Penso en els avantatges i els enumero al meu cap. A la fi ens trobem i m’ensenya les instal·lacions, totalment diferents al meu estimat Antoni Roig. El timbre sona i els alumnes surten en una embranzida ordenada pels amples passadissos. Alguns es paren i parlen amb el meu amic. Un nen i una nena intercanvien paraules en català. El Kurt m’explica que estudien un any a Catalunya i un altre a Londres. Em sorprenc i els llanço un adéu tímid al que responen amb somriures i rialles.

Recollim uns papers i sortim. Hem quedat amb la seva esposa per a fer un cafè abans que ella vagi a classe. Encara que ja té alguns títols, segueix endavant en el seu aprenentatge en aquest nou país.

Un ràpid trajecte en cotxe, una parada per passar a buscar la Jo –abraçades per un encontre després de tants mesos– i ja som en una zona que conec bé: cap allà, el YWCA on vaig conèixer l’Amber tot estudiant polonès, per aquí, el jardí on berenava abans d’entrar al Birkbeck College, divisem Tavistock Square, d’on m’agradaria no tenir memòries tan tristes, i ja som al voltant del UCL, on voldria passar les tardes.

La Jo m’explica les novetats, m’explica les tafaneries del amics comuns, m’explica en què consisteix el seu curs i, inevitablement, arribem al tema més dur per a ella. Després de tants anys vivint i treballant legalment en aquest país, ara que aconsegueix el seu passaport, per un tecnicisme de dos dies està a punt de no poder seguir amb el seu curs. Amb els ulls brillants em parla de la injustícia burocràtica i la ràbia se’m contagia.

A través de la finestra veiem com els joves se’n van en direcció a les estacions i gent no tan jove camina amb motxilles en la mateixa direcció on la Jo ja corre. Penso en si aquesta imatge durarà gaire abans que li neguin la plaça finalment. Penso en com n’és d’essencial tenir un aprenentatge i en la dificultat que els títols posen. “Què val més, el coneixement o el paper?”, li pregunto al Kurt. Em mira mig trist i somriu.

Fèlix Brun
Cercador de paraules

Psicologiajove

Els especialistes ho tenen clar: els nens i les nenes, els nois i les noies no creuen perquè les mares i els pares no manem. Educar requereix paciència, fermesa, coherència i, sobretot, temps.

Per poder educar, la paraula “manar” és indispensable. Si som educadors no hi ha excusa, hem de manar, que no oprimir. Aquest fet ens pot convertir en els dolents de la pel·lícula més d’un cop però, a la llarga, la societat sencera ens agrairà la nostra preocupació a l’hora de formar persones amb valors socials de convivència i de respecte.

S’assumeix que, com que no existeix un manual de com educar els fills, tenim l’excusa perfecta per a equivocar-nos. L’equivocació, l’errada, la precipitació, el mal fer... són conceptes admissibles, fins i tot lògics. Si eduquem la podem espifiar i no passa res. El gran problema actual no està en fer-ho malament, sinó en no ferho, en la dimissió de l’educació per part d’alguns pares i mares, en els entrebancs que es posen a d’altres educadors com mestres, monitors d’esport o de menjador, defensant sempre (a capa i espasa) el fill en contra de les decisions (de vegades encertades i de vegades no) que han pogut prendre en una situació determinada.

Per poder ser coherents en l’educació dels nostres fills hauríem de basar-nos en tres coneixements bàsics:

- Saber com som nosaltres mateixos: esnobs, raonadors, angoixats, permissius, ofensius, irrespectuosos, liberals...

- Saber com és el nostre fill: tímid, reservat, nerviós, sensible, agressiu,
insegur...
- Saber en quin moment evolutiu està el nostre fill: hem de saber si ja li ha passat l’edat d’utilitzar el xumet o el biberó, si ja està en edat de demanar les coses parlant, si està en l’època de les pors, si les seves hormones estan fent estralls en el seu caràcter... I hem d’aprendre a utilitzar criteris propis, personals. Podem demanar ajuda, consell, assessorament, però hem de decidir què fem i com ho fem sense deixarnos endur per la moda educativa del moment.

Si eduquem ens equivocarem, però com deia algú (i si no, m’ho invento): no hi ha èxit final sense errada prèvia.



Imma Sagrera i Depares
Psicòloga
Fotografia: Muntatge d’arxiu

El·lipsi

Educar i entretenir

Un tema molt controvertit és el fet de que els infants estan indefensos davant de la programació televisiva. Conseqüentment es demanen programes apropiats per a nens fora de l’horari escolar. Programes que, a part d’educar, els entretinguin.

Educar i entretenir. Els programes de televisió educativa infantil haurien de complir aquests requisits i, de fet, els seus responsables així ho pregonen.
Arribats a aquest punt ens hem de fer importants reflexions:

• Com es defineix un programa de televisió educativa infantil?
• Com s’ha de produir?
• Qui ha de controlar la seva qualitat? Els responsables del programa? Els pares o tutors?
• Qui controla la capacitat dels controladors?

Com a primera resposta, un programa de televisió educativa per a nens és aquell que neix amb el desig d’omplir una estona d’oci col·laborant en la seva educació i entretenint, potenciant sempre tots aquells factors innats en els nens que no corresponen de forma específica a l’educació escolar, tals com la imaginació, la sociabilitat o l’autoestima.

La població mundial infantil viu realitats molt diverses. No és el mateix un nen del Tercer Món o un altre de la nova Europa, ni els nens de tres a sis anys o els de set a dotze són iguals. És lògic doncs que els continguts d’aquesta televisió educativa ho tinguin en compte. Els continguts haurien de complir les premisses marcades per un grup divers de professionals dins del sector geogràfic i cultural de que es tracti: psicòlegs, pedagogs, músics, educadors, dibuixants, metges, matemàtics, etc. Entre tots poden confeccionar el manual del guionista i, és a partir d’aquest manual, que els diferents professionals de la narració televisiva escriuen els seus guions i realitzen les seves càpsules.

Òbviament, aquestes premisses s’han d’actualitzar periòdicament, perquè també els infants tenen dret a posar-se al dia. Un bon programa de televisió educativa per a nens ha de tenir un equip pedagògic de manteniment que assessori sobre els continguts. El productor o el realitzador no són responsables del contingut del programa però sí el director del programa i el de la cadena que ho emet, els quals han de configurar la feina de manera que s’adapti a les necessitats dels infants. Saltar-se aquests passos vol dir no respectar les necessitats d’un bon programa de televisió educativa infantil.

I això també fa reflexionar vers què passa amb els Contenidors com seria el cas de Los Lunnis, El Club Súper 3, o Club Megatrix. Perquè a un Contenidor, els personatges i guions de l’equip productor corresponen senzillament als donapassos, mentre que les sèries que s’insereixen provenen d’altres productores nacionals o estrangeres.

Si l’adquisició d’aquestes sèries correspon al departament de compres d’una cadena, independent de l’equip productiu del programa, o sigui professionals que el que controlen no és el nivell educatiu del contingut, sinó més bé temps d’emissió, preu per capítol, etc., és doncs necessari que també l’equip de suport pedagògic investigui els continguts de les adquisicions. El fet que els programes de televisió es venguin a altres països no vol dir que, en el cas dels infants, no hagin de sofrir una adaptació de continguts. Així com es dobla la llengua, el país que adquireix
un programa determinat s’ha de comprometre a produir-ne una part, adaptant-la a la realitat social que viu la seva població infantil.
Un programa educatiu per excel·lència, Sesame Street, produït per la Children’s Television Workshop i exportat a països de tot el món, segueix aquests condicionaments.

I, d’altra banda, tenim el tema de la publicitat. Un espai de programació infantil pot durar de 60 a 180 minuts, durant els quals, a intervals mínims de 30 minuts, s’informa als nens de tots els productes que es poden adquirir. Ninots, disfresses, jocs, joguines, articles de consum, roba, colònies, sabons, etc. Articles que, al reproduir els personatges del programa, han de pagar uns drets de fabricació. Fins a tal punt que actualment els guanys reals que rep una productora d’un programa infantil provenen del merxandatge i no dels ingressos de l’emissió.

La publicitat és doblement efectiva al referir-se als herois dels nens mentre veuen els seus programes preferits. I, donat que inclús a les televisions públiques els ingressos que provenen de la publicitat són força benvinguts, això fa que els productors executius vetllin més pels resultats lucratius que pel vertader motiu de l’emissió: educar i entretenir. Pel manteniment del programa, la publicitat es pot inserir abans i després però no durant l’emissió. La Children’s Television Workshop, per exemple, posava com condició per vendre el Sesame Street a un país determinat, l’absència de publicitat durant l’emissió del programa. Un exemple a seguir.

D’altra banda, cal considerar que no és obligatori veure la televisió diàriament. Correspon als pares vetllar i censurar els continguts inconvenients a què estan sotmesos els seus fills i no considerar aquest artilugi com una mainadera. El tema no és anecdòtic ja que s’ha comprovat que la mitjana dels nens espanyols veuen setmanalment la televisió un temps molt aproximat al que dediquen a l’escola.

Ara bé, estan tots els pares disposats o preparats per assumir aquesta missió? La resposta és no. Si programes de tafaneries que a molts ens semblen de mínim gust i qualitat tenen tan altes audiències entre els pares i mares dels nostres infants, és lògic suposar que el valor dels programes infantils es considerarà amb el mateix patró, o sigui a la baixa.

La conclusió doncs és considerar responsables les cadenes de televisió de l’emissió dels seus productes i de la manca de qualitat dels molts suposats programes, contenidors o sèries infantils. No és obligatori emetre programes infantils, especialment per una cadena privada. Sí és recomanable, especialment per a una cadena pública, emetre en una certa franja horària de tarda, quan els nens arriben a casa, berenen i descansen mirant la televisió, un bon programa educatiu infantil, sense pauses publicitàries, oblidant l’aspecte lucratiu, dosificant adequadament els productes de marxandatge, i afavorint l’autoestima, la imaginació i la fantasia dels nostres nens, com un servei més entre tots aquells als que la població infantil té un dret inqüestionable.

Maria Bestard Luciano
Realitzadora i guionista

Amb la meva veu

ÀFRICA, UN INICI, UNA ESCOLA

Parlant de l’aprenentatge, avui, –inaugurant aquesta nova secció de La Sínia–, em vull fixar en Àfrica, un continent que té molt a veure amb nosaltres i amb tota la humanitat. Segons les darreres investigacions, tot apunta a que totes les poblacions de la Terra som el resultat de les migracions humanes dutes a terme durant els últims 80 mil anys. Aquestes migracions les haurien protagonitzades 28 línies diferents, a partir de 10 homes i 18 dones, tots procedents d’un petit grup localitzat a l’Àfrica fa uns 144 mil·lennis. Primer varen arribar a Austràlia, –ara fa uns 60 mil anys–, emigrant després alguns grups cap a Europa, on hi arribaren fa uns 40 mil anys.

Per tant, si el punt de partida de la humanitat és el mateix, si les arrels més antigues ens entrelliguen en una amalgama de sangs barrejades a l’atzar, sembla raonable pensar que, en el fons, tots, siguem del color que siguem, som força iguals i no tenim cap mèrit afegit pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en un altre. El que ja no té res a veure amb la nostra essència més íntima és la marcada diferència que s’ha produït entre els que s’han quedat al continent d’origen (Àfrica) i els que ens hem pogut avançar en altres contrades, si més no, pel que fa a l’aprenentatge i a sobreviure amb dignitat.



Mentre aquí ens plantegem i discutim l’oportunitat de fer moltes activitats extraescolars, o si ens convé o no que els nostres fills aprenguin la tan discutida assignatura “educació per a la ciutadania”, o si les nenes marroquines han de fer gimnàstica a l’escola, hi ha a l’Àfrica (el continent d’origen) un contrast sagnant que ens hauria de fer pensar. Fent una mirada, per exemple, a Djibouti, (Àfrica oriental), ens adonem ràpidament que tot el seu entorn és completament erm. El sol escalfa tan fort i l’ambient és tan sec, que fins i tot el terra es malmet, s’evapora, s’esberla engolint fins a les entranyes qualsevol inici de vida vegetal. Djibouti està dividida en tres grans regions: la planícia costanera, els altiplans volcànics en les parts central i meridional del país, i les serralades en el nord. Gairebé totes les terres són completament ermes, sense capacitat de ser conreades per extreure del sòl alguna cosa que dur-se a la boca.

En un lloc així, on l’ambient no ofereix cap possibilitat d’autosuficiència per a la vida quotidiana, pensar en un aprenentatge per al creixement intel·lectual o social és un somni tan llunyà, tan fora de l’abast, que sembla que ni tan sols es pot plantejar. Però malgrat aquesta realitat tan punyent, d’aquest apartat lloc del món on sobreviure no depèn de la voluntat i l’esforç de cadascú, on aixecar-se pel matí té el mateix sentit que romandre allitat, estar en un cicle natural d’aprenentatge és fins i tot diferenciador per als nens o les nenes.

Tenir cura dels menuts de la família, de la casa, anar a buscar l’aigua potable molt lluny del lloc de residència, batre la farina..., és quelcom que recau de manera natural en les dones i molt especialment en les nenes. Si aquestes han tingut la sort de sobreviure a la pobresa i no han hagut, per exemple, de prostituir-se per ajudar la seva família, o els pares no els han tallat les extremitats per tal de fer més llàstima i aconseguir que la gent els doni més diners quan demanen caritat, poden anar un temps a l’escola, la qual abandonen ràpidament.

Amb l’objectiu d’igualar precisament la taxa d’alfabetització femenina amb la masculina, el 1999 es va crear un projecte específic d’escoles pont, per a donar suport a les nenes que han hagut d’abandonar –tot just iniciat– qualsevol tipus d’aprenentatge. En aquestes “escoles pont”, preparen les nenes per a incorporar-se a l’educació regulada en el curs que els correspon segons la seva edat, si és que tenen la sort de poder seguir algun dia un període d’aprenentatge, d’aquell tant bàsic, que els pugui ajudar a entendre que el seu futur, fins i tot a l’Àfrica, pot ser millor.

Núria Gómez Granés
Periodista i escriptora
Fotografia: Montserrat Pena Domingo

Mestres

Quan la senyoreta Maria Antònia va morir jo devia tenir set o vuit anys. Per la meva edat, i pel fet que ella no exercia en aquell moment a la Torre, jo no sabia qui era, però recordo el trasbals que va suposar la seva mort. Però per a mi, la Senyoreta Maria Antònia era la dona del Senyor Mir. D’ell sí que me’n recordo. I tant!

El vaig tenir a sisè, setè i vuitè i ens feia diferents assignatures, però sobretot les matemàtiques. Segurament que en l’admiració que sento pel Senyor Mir hi té a veure que a mi les mates sempre m’han agradat, i sempre m’han anat bé.
O potser m’han agradat i m’han anat bé perquè el vaig tenir a ell de mestre? Deu ser un peix que es mossega la cua, o la propietat commutativa aplicada a la vida real.

La meva promoció va ser la seva darrera, i si tenim en compte que es va jubilar amb setanta anys, ja us podeu imaginar el paper que li tocava fer davant uns galifardeus de catorze anys explicant justament la bèstia negra de l’ensenyament: les matemàtiques. Tot i la seva edat i la nostra poca vergonya, era un mestre respectat.
Li trèiem renoms (El iaio Mir, el Caye), l’imitàvem, intentàvem burlar la seva autoritat, copiar als exàmens, i totes les trapelleries normals del moment, però el respectàvem i algunes persones fins i tot l’admiràvem. Segurament això passava perquè ell també ens respectava a nosaltres: no li recordo cap insult, bufetada o humiliació cap a un alumne (almenys durant els cursos que el vaig tenir).

Al matí ens feia resar. Abans del Parenostre, l’Ave Maria i el Glòria de rigor, ell deia una oració que no havíem sentit mai i que no he tornat a sentir mai més (per mi que se l’havia inventada ell). I després, a la feina.

A més de les matemàtiques ens feia música: cantàvem “Canciones regionales de España”. Aquestes cançons ens van molt bé en els sopars d’exalumnes, ja que ens proporcionen unes bones riallades quan les recordem.

També fèiem plàstica i pretecnologia. Vam conèixer la tècnica del pirogravat. Portava a classe un artefacte de la seva invenció que escalfava una mena de punxons de diferents mides. Aquests punxons cremaven la fullola per allà on passaven, és a dir, pirogravaven (gravaven amb foc). No em negareu que fos original!

Enmig de tot això, ens alliçonava amb les seves anècdotes, vivències i frases fetes de la saviesa del seu poble aragonès: “El que hace un cesto hace ciento, cuando tiene mimbre y tiempo”, per exemple.

Però el Senyor Mir era sobretot un home disciplinat. Quan fèiem vuitè, el professorat va fer una vaga que va ser força general i va durar bastants dies. El Senyor Mir no es va apuntar a la vaga: es jubilava aquell any i, segons deia, el seu expedient era net com una patena. Els altres mestres li van respectar la decisió. Durant aquelles setmanes, ell anava cada dia a l’escola. També hi anàvem alguns dels seus alumnes. Fèiem una hora de matemàtiques, i després llegíem, pirogravàvem o fèiem la feina que els altres mestres ens havien manat per fer durant la vaga. Com que les matemàtiques que apreníem aquells dies eren fora de programa, vam avançar moltíssim i ens va anar de primera per l’any següent a l’institut.

Recordo el Senyor Mir com el millor mestre que he tingut. Al cap d’uns anys, vaig tenir la sort de treballar de mestra amb la seva filla, i això em va permetre recuperar-lo una mica. Anava sovint a casa seva i parlàvem amb ell de la nostra feina. Tot i les diferències d’edat i de manera de fer, em produïa una sensació molt especial parlar amb el meu Mestre com si fóssim companys.

Avui, els meus alumnes senten parlar del Senyor Mir. Els repeteixo coses que ens deia ell. Si sabés les vegades que hi penso!

Una altra mestra que recordo amb estimació és la Senyoreta Montserrat Ardèvol. La vaig tenir a primer i no en recordo gaires fets concrets; més aviat el seu afecte i les seves maneres de fer. La feinada que va tenir per fer-me fer ganxet, la pobra!

Va estar molt contenta que jo em fes mestra. I a mi m’agradava molt parlar amb ella. Però això ja va ser de gran.

Fa deu anys, jo vaig estar ingressada a l’hospital. Ella hi anava sovint a visitar la seva amiga Maria Ibern, que estava en una altra planta. Em venia a veure: una visiteta curta, per no molestar; i em portava una revista (res de xafarderies!) de les de viatges, o de natura… Potser recordava les meves dificultats amb el ganxet i per això no em va portar mai una revista de labors!

Però no tot eren flors i violes en aquella escola. La meva generació (sobretot les nenes) recorda sense indiferència la senyoreta Maria Viñas. Tinc gravada a la memòria una bruixa rondinaire, malhumorada i cruel que inevitablement havíem de patir un curs o altre, en el nostre cas a tercer. Hi havia una nena, que ara és una dona, mare de família (i qui sap si aviat àvia) que assegurava que mai més no menjaria raïm, per no recordar la Viñas. No sé si a hores d’ara manté la seva paraula…

Maria Gual i Figuerola
Mestra

Paraules de grans, paraules d’infants

“No hi ha res més agradable que la vellesa envoltada d’una joventut amb afany d’aprendre”.
Ciceró (106-43aC) Filòsof i escriptor romà.

Paraules de Grans, Paraules d‘Infants és el lema amb el qual el Pla Educatiu d‘Entorn inicia un concurs literari per als infants i joves del nostre municipi i que es desenvoluparà a tots els centres educatius de primària i secundària, comptant també amb el CEIP Salvador Espriu de Roda de Barà, com a escola convidada.

Un projecte que consisteix en la cessió de paraules i expressions en llengua catalana que utilitzava la gent gran del poble en el seu parlar quotidià, i que ara el jovent ni les utilitza, ni les coneix. Aquest recull de paraules s’ha fet en estreta col·laboració amb la Fundació Pere Badia i la Llar de Jubilats, així com les aportacions voluntàries de la gent gran de la vila.

En un acte simbòlic que se celebrà a la Sala de Plens de l’Ajuntament, representants dels alumnes dels sis centres agraïren el recull d’aquest saber popular cedit per
la gent gran.

Per al desenvolupament del concurs, cada centre disposarà al vestíbul,el conjunt de paraules cedides, l’alumnat triarà una paraula i se la farà seva “apadrinant-la”. Els alumnes podran apadrinar tantes paraules com vulguin, i en un llibre blanc aniran deixant els seus textos, donant així “vida” a una paraula que estava relegada exclusivament a la gent gran.

El Pla Educatiu d’Entorn farà l’edició d’un llibre amb el recull dels textos premiats de cada centre i es farà una presentació oficial amb entrega de premis al juny.
Volem destacar, però, que l’essència del concurs és promoure i estimular sentiments de respecte i amor cap a la gent gran.

Encara que en els últims temps els canvis socials a l’àmbit escolar requereixen altres objectius, l’educació no és una feina exclusiva de les escoles i, projectes com aquest, ens recorden que hem de parar més atenció a l’educació familiar, en especial, els coneixements i valors que els més grans de la família transmeten als més petits. Així, no hem d’oblidar mostrar als nostres infants i joves el que realment representa la figura de la gent gran: saviesa i bagatge assolits al llarg d’una trajectòria de vida diferent a les nostres però de les que podem i hem d’aprendre molt. I, si a tot això afegim l’entorn tan especial de Torredembarra, parlem d’una tramesa de saber, saber fer i saber estar, que gràcies a aquestes relacions intergeneracionals no es perdran en la memòria.

Alguns experts afirmen que projectes com aquest aporten a la gent gran beneficis com la millora de l’autoestima, la capacitat de contrarestar sentiments d’estancament o de pèrdua que produeixen efectes molt positius per a la salut, en definitiva assolir un envelliment actiu.

Els objectius educatius que ens plantegem al Pla Educatiu d’Entorn han de ser multidireccionals pel que fa als destinataris. Tot i que les primeres actuacions que
estem fent es dirigeixen principalment a infants dels CEIP de Torredembarra, el fet de desenvolupar projectes com l’esmentat anteriorment altres com “Parlem per Educar” en el qual vàrem reunir aproximadament 140 pares per parlar d’educació, ens ajuden a apropar-nos a aquests objectius i a fer cada cop més present la comunitat educativa com a responsable de l’educació dels futurs ciutadans de la Catalunya del segle XXI.

Isabel Escobar Sanmartín | Elena Pérez Pérez
Tècniques del Pla Educatiu d’Entorn de Torredembarra
Fotografia: Mauri -Aj. Torredembarra

Tens un moment

Annabel Totusaus actriu

Nascuda a Calafell, Llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona juntament amb un Postgrau en Pedagogia Teatral. Classes de cant amb Dolors Aldea i Mary Davison, entre altres, i va realitzar un stage al Centre Royal Hart (França). L’hem pogut veure en espectacles teatrals com: “Dones” i “Amor, prozac i dubtes”, “Les Criades”, “In Vitro” i amb La Cubana a “Mamá, quiero ser famoso”. A televisió en series com “El Cor de la Ciutat” o en programes com “25 anys de Cubana”.
En el cinema en pel·lícules com “Le gusta el chile?”. Va gravar el disc “Mummy I wanna be famous” de la Cubana, “Aran un País” de Santi Arisa i “30 anys de la Tribu”.
Actualment interpreta el paper de fornera en l’espectacle “Boscos Endins” de Dagoll Dagom.

Què et va fer ser actriu, hi havia alguna tradició artística a la teva família o entorn?

No, a la meva família no hi ha ningú que es dediqui al teatre ni a res relacionat
amb l’art. Va sorgir de mi. De petita sempre estava cantant i ballant i la meva àvia deia als meus pares “eduqueu-li la veu, feu-la artista”. (Riu) La iaia ja veia que hi havia material.

Et van donar suport?

Sí. Sempre han confiat en mi. El meu pare em deia sempre que quan triés una professió, com que t’hi has de dedicar tantes hores a la vida, n’havia de triar una que realment m’agradés.

Si no fossis actriu què hauries volgut ser?

Quan vaig acabar el batxillerat vaig escollir Filologia Hispànica, fins i tot em vaig apuntar a la carrera i tenia plaça a la universitat, però vaig fer també les proves d'ingrés a l’Institut del Teatre i com que les vaig superar vaig triar l’Art dramàtic. No sé però, si hagués acabat la carrera de Filologia....

Quin va ser el procés fins a convertir-te en actriu?

Primer vaig fer uns cursos de Teatre amb en Joan Gibert a Calafell i després vaig entrar a la carrera d’Art Dramàtic. El tercer curs de la llicenciatura el vaig començar a compaginar amb alguna feina d’actriu al teatre, algun infantil, i en acabar l’Institut, com gairebé tothom, comences a combinar la feina amb algun curs complementari i vas fent els teus grups de teatre.

És necessari tenir una tècnica per a ser actor o actriu, o per contra tot si val?

Això depèn... Jo penso que la tècnica, si la tens, t’ajudarà sempre. Que sigui necessària o no? Hi ha actors que són molt intuïtius, que treballen d’una manera innata, però si tenen una tècnica darrere, tot això que està de més. No penso que et vagi mai en contra.

Tens un Postgrau de Pedagogia teatral, creus que el teatre està ben tractat en l’educació?

No, crec que encara hem de guanyar més terreny en aquest sentit. La gent no sap el potencial que té el teatre i el que pot arribar a ajudar a l’escola. El teatre és molt vàlid per els nens. Molta gent pensa que és simplement un joc i no, darrere de tot això hi ha molts valors que els nens poden adquirir.

I per què creus que tothom s’atreveix a donar classes de teatre a les escoles?

Molts cops per temes econòmics, s'aprofita un professor d'una altra cosa per cobrir aquesta activitat i, sobretot, perquè no hi ha aquest plantejament seriós. Si vols tenir un bon resultat has de posar algú que hi entengui, però això molts cops ni es pensa.

Què els hi recomanaries als joves que es volen dedicar a la interpretació?

Que tinguin molta paciència perquè les coses no vénen de cop. Hi ha moments en aquesta professió que no seran bons però si realment vols una cosa has de confiar-hi i tenir paciència i perseverança.

Vivint al Tarragonès com t’ho feies per veure teatre professional o per estudiar Teatre?

Mira, realment t’he de dir que no vaig començar a veure teatre fins que no vaig començar la carrera, a part de “Mar i Cel”, que vaig anar a veure amb l’Institut de Batxillerat i el qual em va “flipar”. De petita no en veia, però penso que una de les coses que em feia somiar era veure pel·lícules i els actors de cinema.

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre l’estat de salut del teatre en general al nostre país? És un bon moment?

Sempre es diu que el teatre està en crisi. Però és un moment en què a Barcelona, per exemple, el musical està obrint molt les portes, tot i que encara falta molt públic per a les coses més alternatives. De totes maneres no ho veig terrible. Sóc optimista, tot i que quan hi ha futbol les sales estan buides (riu).

Ara ets al Teatre Victòria en la producció de Dagoll Dagom “Boscos Endins”, que després començarà gira per Catalunya i Espanya, creus que es podrà veure en algun indret del Tarragonès o hauran de venir a veure’t a Barcelona?

A mi m’han arribat veus que sí, alguna cosa farem per la comarca, potser Tarragona, Reus, Valls. Però si et refereixes a poblacions més petites ja ho veig més difícil.

Per què creus que és tan difícil poder veure teatre professional als pobles de la costa del Tarragonès? Què fa falta?

Suposo que és un problema econòmic i de manca de preparació dels equipaments dels teatres. Hi havia un llistat d’espectacles que si l’Ajuntament els volia programar, i aportava una part del pressupost, rebia una subvenció per a fer-ho (no sé si encara existeix això). Hi ha una manca de programació cultural, però el perquè, no te’l sé dir. Només es programa un cop l’any per a la festa major (un espectacle) però no hi ha programacions amb una mica de continuïtat.

Creus que les coses que falten al Tarragonès en general, culturalment parlant, i que
hi ha a d’altres indrets, no hi són per manca d’interès dels ciutadans o és un problema de desinterès polític?


Home, agafant com a exemple el meu poble, Calafell, jo veig que a l’estiu es fan concerts, un cada setmana, al Castell o la casa de Carles Barral i sí que hi ha públic. A la gent li interessa. A base de fer-ho molt, la gent s’interessa, hi va i ho sol·licita. Sempre, però, primer ha d’haver-hi aquest punt de risc i programar l’activitat.
No és per manca de públic, s’ha de promoure més la cultura a nivell polític.

Què els interessa, doncs, als polítics?

No ho sé, sembla que es prioritzen altres coses abans que la cultura. I què creus que haurien de fer les autoritats competents, Ajuntaments, Generalitat, Diputació, Ministeri... etc per fer que pogués haver una oferta cultural interessant fora del nucli de Barcelona?
Arriscar-se més. S’utilitza l’excusa que no hi ha públic, però no hi estic d’acord. No és veritat. No aconseguiran grans beneficis econòmics directes, segurament. Però sembla que no es valorin la resta de beneficis, tant socials com culturals.
Tornant al meu poble, Calafell, el fet que si hagi instal·lat l’Hotel Ra genera un tipus de turisme i d’economia diferent que abans, el mateix pot aportar la programació cultural ben feta, però és clar, s’ha de fer bé i arriscar-se.

El creador, com tot ésser humà té les seves pors, quines són les teves?

A l’escenari sempre tens la por, “tonta”, d’oblidar-te del text, però amb l’experiència, les pors aquestes es fan més petites. Com a actriu sempre hi ha la por de passar una temporada de poca feina, de crisi.

Quin espectacle els recomanaries veure als lectors de “La Sínia”?

(Riu) Home, veniu a veure “Boscos Endins” (segueix rient). No, seriosament, el recomano perquè crec que és un bon espectacle, podeu venir amb tota la família, amb els avis, els nens... I sobretot perquè és un musical amb missatge,et fa pensar, i això sempre és bo, no?

Ferran Castells Batlle
Actor i director de Centrescènic
Fotografia: Ferran Castells Batlle