Aquest que ara explicaré és un dels molts fracassos que he patit durant la meva llarga vida, que no són pocs. Però d’aquest, d’aquest que ara explicaré, me’n recordo molt, potser perquè va ser el primer o, si més no, és el primer que recordo. No devia pas tenir més enllà d’onze o dotze anys. Anava a una escola de monges franceses que van tenir l’encert d’ensenyar-me el plaer de la redacció. I, com que escriure m’agradava, jo era una alumna que no portava problemes. Fins al punt que mai no rebia cap càstig, ni tan sols una simple reprimenda. Això em molestava i feia que em sentís discriminada: m’allunyava de les meves companyes. Vaig decidir que havia de fer alguna entremaliadura sonada que mereixés un càstig just. Els càstigs injustos no comptaven, no eren nobles i em revoltaven.Jo volia un càstig guanyat a pols, amb totes les de la llei. Dels altres, dels injustos, ja n’havia patit, i en portava un de clavat al mig del cor.Encara el porto. Després de tants i tants anys no puc evitar que em revolti quan hi penso. I ja que m’hi he referit, faré un incís per explicar-ho. Jo no tenia gaire més de cinc anys i anava a un parvulari regentat també per monges, que no eren les franceses que em van ensenyar a redactar. Alguna cosa devia dir la monja que no em va agradar, perquè vaig xiuxiuejar a l’orella de la meva companya de pupitre: “aquesta monja està boja”. A l’espieta del meu costat li va faltar temps per anar a xerrarho a la monja, i aquesta –la mala bèstia– en comptes de no fer-ne cas, o de castigar-nos a les dues, a mi per dir-ho i a l’altra per xerrarho, em va tancar tota la tarda a la cambra dels armaris on deixàvem els abrics en arribar i el davantal quan marxàvem. Era una cambra petita i fosca, sense més llum que la que entrava a través d’una tarja que hi havia damunt la porta. No cal que la imagini, la veig perfectament. M’ha quedat gravada a través de les llàgrimes que no parava de vessar. Va ser una injustícia, continuo pensant que va ser una injustícia, i jo, ja ho he dit, volia un càstig just, just i ben merescut.
En aquell temps –1930– no hi havia bolígrafs. Escrivíem amb unes petites plomes d’acer que tenien la punta partida per un tall vertical que li donava flexibilitat i permetia una millor cal·ligrafia. Si es trencava la meitat de la punta i es clavava la ploma a la taula, es podien obtenir unes fortes vibracions. Això vaig fer. A mitja classe vaig començar a fer vibrar la ploma. El soroll va trencar el silenci de l’aula i nenes i professora es van preguntar alarmades: “Què és aquest soroll?” “Qui el fa?” va dir la monja.
Havia arribat el moment tan esperat. El cor em bategava. Em vaig alçar i amb la veu una mica tremolosa vaig dir: “Sóc jo! Sóc jo!”
No hi va haver càstig. Ja he dit en començar que havia estat el meu primer fracàs. No solament no se’m va castigar sinó que se’m va posar com a model de lleialtat i companyonia per haver assumit tota la responsabilitat del fet.
No va ser fins bastants anys més tard que vaig comprendre que el fracàs és el càstig que ens dóna la vida.
Maria-Rosa Wennberg Ball-Llobera
Filòloga
Fotografia: Imma Font Mas, retratista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada