Mestres

Quan la senyoreta Maria Antònia va morir jo devia tenir set o vuit anys. Per la meva edat, i pel fet que ella no exercia en aquell moment a la Torre, jo no sabia qui era, però recordo el trasbals que va suposar la seva mort. Però per a mi, la Senyoreta Maria Antònia era la dona del Senyor Mir. D’ell sí que me’n recordo. I tant!

El vaig tenir a sisè, setè i vuitè i ens feia diferents assignatures, però sobretot les matemàtiques. Segurament que en l’admiració que sento pel Senyor Mir hi té a veure que a mi les mates sempre m’han agradat, i sempre m’han anat bé.
O potser m’han agradat i m’han anat bé perquè el vaig tenir a ell de mestre? Deu ser un peix que es mossega la cua, o la propietat commutativa aplicada a la vida real.

La meva promoció va ser la seva darrera, i si tenim en compte que es va jubilar amb setanta anys, ja us podeu imaginar el paper que li tocava fer davant uns galifardeus de catorze anys explicant justament la bèstia negra de l’ensenyament: les matemàtiques. Tot i la seva edat i la nostra poca vergonya, era un mestre respectat.
Li trèiem renoms (El iaio Mir, el Caye), l’imitàvem, intentàvem burlar la seva autoritat, copiar als exàmens, i totes les trapelleries normals del moment, però el respectàvem i algunes persones fins i tot l’admiràvem. Segurament això passava perquè ell també ens respectava a nosaltres: no li recordo cap insult, bufetada o humiliació cap a un alumne (almenys durant els cursos que el vaig tenir).

Al matí ens feia resar. Abans del Parenostre, l’Ave Maria i el Glòria de rigor, ell deia una oració que no havíem sentit mai i que no he tornat a sentir mai més (per mi que se l’havia inventada ell). I després, a la feina.

A més de les matemàtiques ens feia música: cantàvem “Canciones regionales de España”. Aquestes cançons ens van molt bé en els sopars d’exalumnes, ja que ens proporcionen unes bones riallades quan les recordem.

També fèiem plàstica i pretecnologia. Vam conèixer la tècnica del pirogravat. Portava a classe un artefacte de la seva invenció que escalfava una mena de punxons de diferents mides. Aquests punxons cremaven la fullola per allà on passaven, és a dir, pirogravaven (gravaven amb foc). No em negareu que fos original!

Enmig de tot això, ens alliçonava amb les seves anècdotes, vivències i frases fetes de la saviesa del seu poble aragonès: “El que hace un cesto hace ciento, cuando tiene mimbre y tiempo”, per exemple.

Però el Senyor Mir era sobretot un home disciplinat. Quan fèiem vuitè, el professorat va fer una vaga que va ser força general i va durar bastants dies. El Senyor Mir no es va apuntar a la vaga: es jubilava aquell any i, segons deia, el seu expedient era net com una patena. Els altres mestres li van respectar la decisió. Durant aquelles setmanes, ell anava cada dia a l’escola. També hi anàvem alguns dels seus alumnes. Fèiem una hora de matemàtiques, i després llegíem, pirogravàvem o fèiem la feina que els altres mestres ens havien manat per fer durant la vaga. Com que les matemàtiques que apreníem aquells dies eren fora de programa, vam avançar moltíssim i ens va anar de primera per l’any següent a l’institut.

Recordo el Senyor Mir com el millor mestre que he tingut. Al cap d’uns anys, vaig tenir la sort de treballar de mestra amb la seva filla, i això em va permetre recuperar-lo una mica. Anava sovint a casa seva i parlàvem amb ell de la nostra feina. Tot i les diferències d’edat i de manera de fer, em produïa una sensació molt especial parlar amb el meu Mestre com si fóssim companys.

Avui, els meus alumnes senten parlar del Senyor Mir. Els repeteixo coses que ens deia ell. Si sabés les vegades que hi penso!

Una altra mestra que recordo amb estimació és la Senyoreta Montserrat Ardèvol. La vaig tenir a primer i no en recordo gaires fets concrets; més aviat el seu afecte i les seves maneres de fer. La feinada que va tenir per fer-me fer ganxet, la pobra!

Va estar molt contenta que jo em fes mestra. I a mi m’agradava molt parlar amb ella. Però això ja va ser de gran.

Fa deu anys, jo vaig estar ingressada a l’hospital. Ella hi anava sovint a visitar la seva amiga Maria Ibern, que estava en una altra planta. Em venia a veure: una visiteta curta, per no molestar; i em portava una revista (res de xafarderies!) de les de viatges, o de natura… Potser recordava les meves dificultats amb el ganxet i per això no em va portar mai una revista de labors!

Però no tot eren flors i violes en aquella escola. La meva generació (sobretot les nenes) recorda sense indiferència la senyoreta Maria Viñas. Tinc gravada a la memòria una bruixa rondinaire, malhumorada i cruel que inevitablement havíem de patir un curs o altre, en el nostre cas a tercer. Hi havia una nena, que ara és una dona, mare de família (i qui sap si aviat àvia) que assegurava que mai més no menjaria raïm, per no recordar la Viñas. No sé si a hores d’ara manté la seva paraula…

Maria Gual i Figuerola
Mestra