dissabte, 5 d’abril del 2008

Recordes quan?

D’alumna a mestra: Antonieta Cañellas Salvat

Avui hem anat a visitar la senyora Antonieta de Cal Carsus, una dona molt agradable i riallera. Ha estat molt amable amb nosaltres i l’entrevista ha resultat divertida i interessant.

L’Antonieta ens ha parlat sobre la seva experiència com a alumna i com a mestra. Perquè ella va ser alumna i també mestra dels més petits i, durant molts anys, mestra de costura de moltes noies, avui dia àvies.

A l’escola. L’escola pública, en aquell temps, era totalment gratuïta i els donaven també el material escolar (el pagava el Patronat Antoni Roig). Això era un gran avantatge per a les famílies i més si eren nombroses.

Des de petits, a les escoles, els nens i nenes anaven separats. Hi havia entre vint i vint-i-dos alumnes per aula.

Quan va néixer el seu germà petit, la mare els va enviar al Patronat. Potser perquè era gratuït o bé pel tarannà del seu pare.

En aquell moment hi havia la dictadura d’en Primo de Rivera i no s’estudiava català. Amb la Segona República el Patronat va passar a ser escola de l’Estat i es van començar a fer català. La seva primera mestra va ser la senyoreta Maria Hivern. L’any 37, durant la guerra, va deixar d’anar a l’escola.

Ens va ensenyar la llibreta de classe de quan tenia onze anys, que estava en mol bon estat, sent una demostració de l’amor amb què l’Antonieta l’ha conservada.

A les tardes feien labors per arribar a ser bones mestresses de casa encara que, en aquell moment, hi havia força fàbriques a la Torre i moltes nenes, als catorze anys, hi anaven a treballar. La vida no era com ara. Hi havia força més necessitats.



Quan l’escola va passar a titularitat pública, la van pintar, “Estava tan maca!, la façana, la reixa... I ara quan hi passo penso: Verge Santa, com està això! I allí hi entra hi surt tothom. Abans l’escola era com a sagrada!” Ara quan es troben amb amigues de tota la vida, encara en parlen de l’escola. Perquè la vida d’un nen era anar a l’escola de dilluns a dissabte, sortir al carrer a jugar i no gaire més, ja que el cinema era car; valia 0,65 pessetes (0,0039 €).

Després de la guerra espanyola i durant la Segona Guerra Mundial van haver moltes necessitats. Van ajudar molt els argentins que enviaven carn i verdures (com ara les mongetes perones que, es diuen així en memòria d’en Perón, aleshores president de l’Argentina).

A casa seva, de tota manera, no van passar massa ànsies perquè tenien la sínia.

Després de la guerra d’aquí, hi havia un noi que estava com a mestre interí a l’aula dels més petits i se’n va anar a Zaragoza a estudiar veterinària i, a l’Antonieta li van oferir fer aquestes classes. Va treballar amb els més petits durant una mica més de dos anys. Recorda aquesta època com a molt bonica.

La costura. De molt joveneta, a l’estiu anava a ca l’avi, a l’hort de Cal Ratxet i allà les tietes l’ensenyaven a cosir.
La roba es feia a casa, camises de dormir, pantalonets... va insistir en què només es comprava el mitjons, les mitges i alguna coseta més. Així, amb les tietes va fer les primeres passes amb la costura.
Després va anar a fer el Corte y Confección amb la Montserrat Mercader Morà, a més a més d’aprendre també s’ho passaven d’allò més bé, l’expressió de l’Antonieta va ser “De fet cosíem poc, però rèiem molt!”. Més tard va començar a anar a cosir per les cases. Això ho va fer bastant de temps. Quan ja estava apunt de casar-se va començar a agafar feina per fer-la a casa seva i va tenir les seves primeres dues pupil·les. Per aquest taller van passar moltíssimes noies a les quals ella va ensenyar a cosir. És a dir, tornava a ser mestra.

La gent va seguir fent-se la roba fins ven entrats els anys seixanta, quan el país començava a refer-se de la duríssima postguerra i l’aïllament. A mida que es tenien més diners s’anava cosint menys a casa. Les clientes preferien anar a una botiga, remenar i comprar-se allò que necessitaven.
Era massa pesat esperar que la modista et cosís!

La primera peça que ella es va comprar va ser una camisa amb les últimes pessetes, però és clar, ella és de l’ofici.

Gypsy Nel·lo Peeters
2n d’ESO -14 anys
Fotografia: Cedida per Antonieta Cañellas Salvat